LA TELEVISIÓ

 

Avui transcric un fragment del meu llibre d’assaigs «Amb la destral a la mà» - el començament del capítol titulat «La televisió», de la part «L’esperit de ramat (o de la televisió)» -, perquè en aquestes quatre pàgines es descriuen els mecanismes conductistes que, com a mètode per a l’ensinistrament, té l’enginy. Val a dir, que el llibre fou escrit fa més de quinze anys, per la qual cosa s’hi podien afegir altres consideracions més actuals, però l’important aquí, és copsar la magnitud d’aquesta arma de destrucció massiva.

(Fragment de «Amb la destral a la mà», pàgs. 110-115)

la televisió

Els programes televisius són produccions dirigides per una minoria, i estan destinats -sobretot- a la gent del mateix país. La televisió és sempre actual, d’ara, directa, d’avui, del moment, del segon, i aquesta actualitat és transmesa a la població amb l’ajut de la veu, o només amb imatges -que és on rau el seu encanteri encisador-. La televisió, per la seva ‘qualitat’ d’immediatesa, només pot viure de la novetat, però si això no és possible, viu de la superficialitat o de la repetició, que són les dues característiques (essencials, paradoxalment) de la novetat; la qual, si és digna, fruit de la saviesa, neix de la profunditat i l’originalitat, que són les característiques de la saviesa. No és accidental que els costums i les modes, en els darrers anys, hagin patit de tanta renovació i revolució. Abans, quan la televisió no acompanyava la nostra vida, modes i costums havien de reformar-se i canviar lentament, perquè no existia un mitjà tan immediat que informés de les modes i dels costums dels models socials, ni que envaís absolutament la nostra intimitat; perquè la televisió, en tant que “món feliç” actua com a portaveu de la moda i dels costums actuals, amb una influència extraordinàriament contundent, perquè segueix fil per randa la màxima que diu que: ‘Amb la repetició, la matèria es converteix en propietat del qui aprèn’.

Quantes vegades no haurem vist un mateix anunci, o un programa repetitiu, d’aquells que sense preocupar-se més que de la novetat (el decorat o les seccions del programa, o una invitació publicitària) reiteren cada vegada les mateixes consignes, com si fossin una Bíblia en imatges, un dogma que no cal llegir, ni jutjar, sinó que cal acceptar, perquè aquella és la realitat, la crua realitat -si hom ho vol així, en el seu esperit crític o fins i tot en el tradicional-, el sistema de les relacions del món real, del món que hi ha més enllà dels límits de casa nostra: són les regles del joc. Sense oblidar que també actua de manera didàctica amb l’inconscient, fent-nos creure que ens agradaria aparèixer dins d’aquesta pantalla perquè, en el fons, s’ha convertit en la prova indiscutible de l’existència, de tenir pes i importància com a individu en el sistema de relacions del món real. Coneguda sobradament la influència en l’inconscient d’aquesta exhibició de model de ramat, productors, guionistes, càmeres, perruquers… tots professionals, i directius, dirigents polítics i grans capitalistes, dirigeixen la programació perquè la inducció de conductes i comportaments ‘programin’ els espectadors. Saben que hi ha gent que ofereix resistència, però molts altres estan venuts als seus somnis, sotmesos “en la seva llibertat” a la tirania dels directius. Saben que l’efecte és segur, vist que inclús els més rebels, els més disconformes i crítics compren els productes que s’hi anuncien, creuen les mentides que s’hi diuen i tenen preferència per un programa que reconeixen insubstancial. És cert que resten encara els insubornables, els éssers independents, que viuen lliures de les influències nocives d’aquest aparell, però és clar que si l’objecte d’estudi és la televisió, hem de referir-nos als altres, al nou ramat, un seguici divers i heterogeni que no pot escapar al poder seductor del primari “instint” de ramat. Fixeu-vos que ara no he escrit “esperit de ramat” sinó ‘instint’, i he escrit ‘instint’ perquè en aquesta nova massa, la substancialitat i la transcendència intrínseques a l’esperit han mort, i amb elles, el seu fruit: la raó. Al capdavall i malauradament, el pitjor enemic de la raó ha estat la televisió.

La facultat de discernir i l’exercici de la intel·ligència són les propietats de la raó, que constitueixen la independència coherent dels individus. La televisió és la dependència d’imatges incoherents que segueixen fil per randa els enllaços neuronals per tal d’impossibilitar, d’impedir, l’exercici coherent i natural de la raó. La impressió causada per les imatges insubstancials que bombardejades incessantment colpegen el nostre cervell, el deixen sense capacitat per a la reflexió i sense espai per a la tranquil·litat, tot just les dues condicions prèvies i necessàries per a l’exercici del pensament. El conreu de la intel·ligència sempre és preferible a la idiotesa, i ho és sobretot, perquè és la qualitat humana que ens diferencia dels altres animals (entenent aquesta idiotesa, només com a mancança de conreu de la intel·ligència).

La televisió presenta els models a seguir (modes, costums i expressions) que mai no coincideixen amb nosaltres, sobretot per qüestions de físic, ja que es procura que, quant a les expressions, el model sigui com nosaltres o sigui capaç “d’imposar-nos-les lliurement”. El model que ens agradaria ser -que, estrictament parlant, és l’exemple d’excel·lència a seguir, el que ens diuen que s’ha convertit en la pauta-, l’imitem, tractem de copiar la seva manera de vestir, els seus costums habituals, la seva manera de fer i actuar, i també la seva manera de parlar. La televisió presenta els models i alhora ens proposa les solucions als nostres problemes, les receptes recomanades per la pauta, el camí devers l’objectiu, i ens els ofereix sempre a canvi de diners. Seduïts per l’oferta publicitària i les giragonses comercials per fer-te creure que tot t’ho regalen, la gent assumeix les solucions i les receptes televisives que els acosten, o almenys això creuen, al model, que malauradament, i en general, és poc digne de lloança en la immensa majoria de casos. Les dents blanques, el perfum o els vestits de marca, el cotxe de la felicitat, de la llibertat i també de l’èxit social i sexual, com el telèfon de darrera generació que fa servir l’ídol… tot combinat amb l’oportunitat regalada d’obtenir un crèdit que canviarà la nostra decepció i la transformarà en somriure i alegria per la vida… Tot plegat remet a la filosofia de l’èxit -que pot ser qualsevol cosa, menys filosofia; tot sigui dit-, que al capdavall, l’èxit és l’única idea que emet la televisió tothora i repetidament de manera directa o indirecta: en publicitat, en films, en sèries, en programes d’esbargiment -per descriure’ls d’alguna manera-, inclús en els informatius. No cal dir que aquesta “filosofia” no és del tot d’acord amb la nostra -o amb el conjunt de pensaments i creences quant a què volem que sigui la nostra vida-, però com menys ferma és la seguretat de la base de les nostres creences o filosofia -per elementals que aquestes siguin-, més aviat és assumida l’exposició de la “filosofia” de l’èxit del món real, i més aviat encara són acceptades i considerades com a justes totes les desraons que s’hi diuen; i quan la gent s’adonen que ja són uns assimilats, ja no poden fer marxa enrere, i el somni d’emulació els empeny a propagar els propis errors, perquè de no fer-ho, acceptarien el seu fracàs; i l’orgull s’estima més la insensatesa que la renúncia.

Aleshores, tothom accepta la frustració per la pèrdua de la veritable individualitat, sí, l’accepta, perquè creu -pels peculiars i paradoxals mecanismes de la psicologia humana- que exhibir en ell mateix l’oferta televisiva, l’individualitza, l’integra en el grup, tot oblidant que qualsevol integració en un grup mai no pot efectuar-se sense renunciar a part de la nostra individualitat. A més, d’acord a les màximes televisives, és inculcat que la individualitat no té res a veure amb les propietats en tant que aquestes són qualitats o virtuts, sinó en tant que són possessions que ens singularitzen de la resta. “Tinc, aleshores sóc”, aquesta és la versió televisiva de l’únic coneixement segur segons la metodologia neoliberal. No és en va que a la possessió, la televisió la dirigeix amb molta astúcia psicològica als principis de possessió (entesa com a exercici de poder), o sigui, a la violència i al sexe. Per això observem que del que més se’ns parla a la televisió -publicitat- és de diners, després -programació- és de la fama i del renom, i si pot ser sense mèrits, millor, ja que així acosta el ‘personatge’ al televident; qui de tot plegat, en fa l’èxit i el poder, i per assedegar l’ànsia i l’angoixa que això crea en el teleespectador, empra els instints bàsics de sexe i violència per reconduir el desengany de la mancança d’èxit i de poder envers la complaença. I això s’assoleix perquè el sexe és triomfalista, però debilita, per més que consoli del fracàs quant al nostre èxit; i la violència, per la seva part, és desfogant, però afebleix l’enteniment (l’amor crea i la violència destrueix) tot i que consola de la mancança de poder, de la nostra incapacitat per resoldre les qüestions personals amb la mateixa fermesa que l’heroi televisiu. La gent inclús transfereixen la seva vida als somnis que ens presenta la televisió, i això només es pot fer incitant i excitant els més primaris dels instints primaris: el cervell reptilià. Per aquesta satisfacció animal, com un conillet d’Índies que actua per estímuls, la gent no vol mirar més enllà de la pantalla. I per tot això, avui, el món és dins de l’aparell, i el món que ens envolta és fet a imatge i semblança d’aquesta malèvola operació psicològica.