ELS PILARS D’UNA SOCIETAT

 

L’economia i una bona política són el fonament d’una societat, que més esplèndida serà com més ètica sigui la justícia i com més eficaç sigui l’ensenyament, i que assolirà els més alts nivells que pot assolir una societat, si el coneixement i les arts hi brollen.

El fonament de l’economia és el sector primari, perquè és el que aporta als homes els aliments amb els quals han de nodrir-se. Seguidament, el sector secundari és clau perquè la vida de la gent sigui digna, i a això hi contribueixen les indústries i el comerç. Després, hi ha el sector dels serveis, que és el que aporta la comoditat i el luxe a una societat. Si bé l’economia moderna descriu dos sectors més, aquests sectors no són per a res essencials en una societat que no té interès de conquerir altres societats, sinó d’assolir el benestar i la més elevada convivència entre la gent. El món xaró i ridícul dels homes ben vestits i seriosos dels tecnòcrates de la indústria i les inversions, és un sector, bé, dos sectors, que són indiferents realment per a una societat, si és que aquesta no pretén de viure en la desigualtat social ni competir i assimilar altres societats. El sector del I+D, per a entendre’ns, i el de les societats sense ànim de lucre, han estat les dues puntes de llança per a tenir aquest món així de desfet.

Per tot plegat, doncs, una societat que vol progressar i arribar a bons nivells de vida, haurà de tenir una cura especial amb aquests tres sectors, i a més a més, mantenint l’ordre de prioritats. El pagès que conrea cereals és infinitament més essencial que el director d’un hotel. El negociant o el fabricant de productes és també molt més important que la seguretat privada o el sector turístic. Com he dit, l’alimentació és el primer objectiu d’una societat, o sigui, l’autoabastiment en allò que sigui possible; després, els béns que ens proporciona la indústria i els comerços que la distribueixen, aporten la dignitat a les condicions de vida; i finalment, si la societat té ben resoltes aquestes necessitats, es podrà permetre el luxe del tercer sector, dels serveis que fan la vida més còmoda i més hedonista. Una societat que no tracta de ser autoabastida és una societat fracassada de començament, caurà més d’hora que tard, però caurà, com ho estem vivim avui a Europa, que sense frens s’estavellarà contra les roques que han posat al mig de la via els sionistes: el Femer Europeu, tot just, la destrucció dels fonaments bàsics d’una societat, que ells han canviat per paraules buides, però plenes d’èmfasi: democràcia, treball digne, solidaritat, oportunitats, inclusió i mamarratxades d’aquest tipus, paraules que sonen molt bé, però que no diuen absolutament res, i menys encara si surten del Femer.

Dit tot això com a base per a tenir una societat, si aquesta societat, a més a més, vol ser gran i esplèndida, haurà de tenir un sistema judicial ètic, ràpid i senzill, i un sistema educatiu dedicat a la formació dels alumnes i no a l’adoctrinament i l’ensinistrament en els interessos del govern de torn. Vegem aquests sistemes amb una mica de deteniment, això sí, de manera molt resumida, perquè en quatre línies no es poden exposar matèries tan complicades; però em penso, que grosso modo tothom es farà càrrec del que dic. Les característiques en la descripció de cada un dels sistemes haurem d’entendre que són orientatives, que només pretenen de donar entenent l’essència de cada un d’aquests sistemes perquè siguin eficaços i funcionals i condueixin la societat a un desenvolupament que faci que els ciutadans se sentin ben orgullosos de pertànyer a un país com aquest. La idea sionista del Món Únic, per raó d’oblidar el país i la gent, és un fracàs conceptual i material, que per això l’han d’implantar contra la voluntat de la gent i passant per damunt de tot el qui se’ls oposi.

Quan en un país la gent té la sensació que la Justícia funciona, aquest és un país digne per a viure-hi. Si la Justícia la dirigeixen els maçons i els més inics de la societat, no hi haurà Justícia, sinó uns Palaus on es fa teatre del dolent amb excrements disfressats amb toga i papagais que juguen el paper de l’advocat bo i l’advocat del diable, per a cobrir-se les espatlles i dissimular l’absoluta manca de l’exercici de la Justícia. La prova d’això la trobem en el 90% dels jutjats del món occidental. Si hi ha 100000 lleis, que se suposa que tot ciutadà ha de complir, és evident que t’estan prenent el número. L’única llei de Justícia és la Llei Natural, que no prohibeix res en absolut i alhora protegeix la integritat de la persona en tots els aspectes i consideracions, i el respecte a la propietat privada. El primer és dret essencial de la llibertat i la dignitat; i el segon és el dret a la independència. Tothom estarà d’acord amb mi que el respecte a la integritat de la persona és primordial si volen viure en societat. Qualsevol violència contra la persona és un greu delicte que haurà de ser jutjat d’acord amb les condicions del fet (mai de les consideracions de l’agressor), i, de la mateixa manera, la propietat privada és un bé particular que no pot rebre agressió (robatori, destrosses o ocupació). Més enllà d’això, hi ha els codis penals i fer volar coloms, però ja no hi ha justícia, només dret, el qual és la garantia legal de la impunitat davant de la Justícia. El dret a la propietat és indiscutible, perquè si jo he construït un aparell, el que sigui, i algú me’l pren, em roba. I si jo no he fet l’aparell, però l’he comprat a qui l’ha fet o el va comprar a un altre; si algú me’l pren, em roba. Sigui per fabricació o compra, un bé és una extensió de la persona, i per tant té els mateixos drets que la persona. Més enllà d’aquests principis, tot és emprenyar la gata.

Lògicament, la Justícia és un privilegi del poble, que és qui ha de decidir com es regeix el país; i per tant, és qui ha de castigar les violacions dels seus preceptes. Per això, tot i que mai no em va semblar una bona idea, és veritat que hi ha d’haver un jurat popular, de la gent, essent el jutge només l’àrbitre de l’acusació i la defensa, i al capdavall qui signarà la sentència, res més. Si posem l’exemple d’un jurat de 12 persones, imaginem el resultat de la votació després del judici (val a dir que als membres del jurat se’ls ha de descriure quines són les seves funcions i a què s’han d’atenir): amb 12 vots de culpabilitat (pena màxima, que ja sabeu que hi incloc la capital i la perpètua); amb 3/4 dels vots de culpabilitat (9 jurats contra 3), el jutge decretarà la sentència, no essent però, possible la màxima pena; i entre 3/4 i la meitat (8 o 7 jurats contra 4 o 5) la pena haurà de ser de llibertat vigilada, amb les condicions a determinar per l’autoritat judicial. I finalment, qualsevol votació del jurat que no comporti majoria acusatòria, significarà la lliure absolució de l’encausat. Poc més o menys hauria d’anar així. I no s’hi val dir-me que hi ha delictes molt complicats, com els econòmics. La qüestió que s’ha de presentar al jurat és: què tenia l’inculpat abans del càrrec des del qual ha comès els suposats delictes, i què té ara. La diferència, tota sola, resol en molts casos la decisió sobre la culpabilitat, amb un marge d’errada menor al 5%. A més a més, l’administració de Justícia ha de ser ràpida. Val a dir que fiscalia i acusació, així com el jutge, són responsables dels càrrecs que imputen, així com dels que no ho fan, havent-ho de fer. I com he dit en altres escrits, la prevaricació, en un jutge, ha de comportar inevitablement l’execució. Si el jutge és un delinqüent, com pretendreu tenir Justícia?

Fins aquí, molt resumida, la idea general del que és la Justícia, que parafrasejant el gran Gottfried Leibniz, es podia resumir a: tot allò que és ètic és just i tot allò que no és ètic és injust (Fixem-nos que no parla de moral, sinó d’ètica). No cal afegir una sola paraula més.

L’altre braç que sosté enlairada una societat esplèndida és l’educació. Si l’educació depèn de l’Estat, aleshores, no hi ha educació, sinó ensinistrament i malformació dels alumnes, irremeiablement. L’educació ha de ser lliure, tant si els pares volen escolaritzar-lo com si no, sempre que l’eduquin en coneixements, és clar. Les escoles i els centres formatius seran lliures i els responsables de l’educació dels fills seran els pares amb les seves eleccions. Lògicament, sí que hi ha d’haver una uniformitat bàsica en els ensenyaments, perquè si no, seria xauxa. I les assignatures que haurien de ser impartides als alumnes serien: filosofia, llengua (i literatura), matemàtiques, física (i ciències), història (i arts), i jo hi afegiria els escacs, com a mètode per a aprendre a estructurar un projecte. Altres matèries podran ser impartides, però aquestes seran les fonamentals. A més a més, estimular els jocs competitius sobretot a escala individual, personal, perquè fan créixer la confiança i l’esforç en el nen i el jove; i jocs de col·laboració, els jocs en equip, on es farà primar l’excel·lència de l’equip més que els èxits davant dels rivals, perquè la col·laboració, essent i tot competitiva, perquè s’enfronta a un altre, ho fa sobre la base de la solidesa interior, de la cooperació, que és el que s’ha de fomentar perquè el nen i el jove vegin, en els seus companys, socis i no rivals. I no cal dir, en una lluita per la victòria que respecti les normes i la bona pràctica de l’esport. La rivalitat és molt sana a l’esport, si es respecta el rival com a un mateix. La col·laboració és molt sana en societat, perquè és el respecte a l’altre en la cooperació en un objectiu comú.

Amb els sectors fonamentals econòmics, que garanteixen una societat viable, la justícia i l’educació construeixen una societat esplèndida i digna. Només cal per elevar-la als més alts nivells d’excel·lència: la democràcia (ara explicaré que és, que no és el conte de la partitocràcia sionista) i l’ensenyament superior. Vegem aquests aspectes de la societat, que són els que la converteixen en excel·lent:

Quan la democràcia no és un organigrama que neix a baix per decidir el cim, i és el cim que decideix què han de fer els de baix, és un conte xinès per a abduïts i borrecs, és la ‘magnífica’ partitocràcia o governs de lladres a parts iguals, tots al servei d’una ideologia, avui el sionisme, arreu d’occident. L’elecció del representant ha de ser una elecció directa, i tan directa que l’elector ha de tenir contacte real amb el seu representant. En el meu model, l’elector és el que pagarà el sou al seu representant i el que el farà a fora, si és que l’elegit no respon adequadament a l’encàrrec per al qual ha estat elegit. Quina hauria de ser la distribució numèrica dels electors segons les zones, les ciutats o els pobles, no es pot tractar aquí, però el que és important és que la gent ha de delegar en algú que ‘viu amb ells’ la funció de la representació. La progressiva construcció dels càrrecs i les responsabilitats comarcals i nacionals, sorgiran d’aquests representants, que sempre hauran de respondre directament als qui l’han anomenat i li paguen. Així, l’administració dels béns de l’Estat, propietat de tots els ciutadans sense distinció, estarà controlada pels delegats de cada zona, en un control que sempre acabarà en l’escala del poble elector. I amb això crec que podem fer-nos una clara idea de per on vull anar. Concloc aquest apartat, no sense abans dir que totes les energies que produeix el país són del poble, i que les indústries estratègiques també, i se me’n fot el que digui el dret, perquè a tots els lladres que les han robades, se’ls haurien de treure, sense indemnització i encausant-los en un judici per frau i robatori de béns públics. M’agradaria de veure la cara de tots aquells il·lustres lladres, sabent que seran dotze persones bones que els jutjaran, i no el col·lega maçònic que corromp menors i prevaricarà per al bé de la lògia. M’agradaria molt, de veritat que sí.

Finalment, ens resta la clau fonamental per al desenvolupament intel·lectual de la societat: l’ensenyament superior, les arts i les ciències. Un objectiu que, mentre les institucions siguin bagasseries i els responsables, jesuïtes, no s’assolirà mai de la vida. Cal donar a la Universitat l’excel·lència que ha de tenir, si volem que ens produeixi homes destacables. Per això, la Universitat com a tal, només hauria d’impartir tres matèries troncals: Filosofia, Matemàtiques i Física. La història ens demostra que els grans genis de tots els temps eren eminències en cada una d’elles, si voleu, sobresortint en una o dues, però amb un coneixement exquisit de les tres.

Les altres coses que s’estudien a la Universitat, han de ser redirigides a uns Centres d’Especialització, on s’impartiran els coneixements tècnics, científics i jurídics: arquitectura, enginyeria, biologia, medicina, psicologia, història, arts, etcètera, i, per als que avui estudien la rucada de dret: ètica, d’on sortirien tots aquells que s’haguessin de dedicar a la impartició de la Justícia. Val a dir que els anys d’estudi serien molts més que ara, que sembla que corre pressa acabar de treure’s el títol i posar-se a treballar, molt més que ‘saber’ què has estudiat. Per això, els estudis universitaris no poden estar per dessota dels 7 anys, doctorats a part; i els Centres d’Especialització, no haurien d’estar per dessota dels 5 anys.

Finalment, en aquesta branca del coneixement, encara hi hauria unes Escoles Superiors per a tots els coneixements relatius a les empreses i la seva gestió, i les Escoles de Formació Professional, per a professions i especialitzacions tècniques en l'àmbit pràctic.

D’una organització educativa així, no sé si sortirien molts genis, però almenys els donaríem l’oportunitat, una cosa que avui dia és absolutament impossible, com ens ho demostren tots els camps del coneixement, que fa cinquanta anys que no han trobat ningú que hagi superat els genis anteriors.

Amb això concloc l’episodi d’avui, que ofereix algunes possibles solucions, en lloc de denunciar tot el bàrbar escenari que vivim, que esgota de dir sempre el mateix i de comprovar que l’idiota no ho deixarà de ser, que el mesell i imbècil no deixarà de ser un imbècil mesell i que els espavilats que creuen que aprofiten l’oportunitat de la seva vida, mai no sabran que no hi ha una veritable oportunitat, si estàs tu sol. Allò que no genera riquesa als altres, és la teva pobresa.

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE.

ARA ÉS L’OPORTUNITAT.

EL SIONISME TRONTOLLA,

FARÀ MOLT DE MAL,

COM SEMPRE,

PERÒ TRONTOLLA.

SI CREIEM QUE UN ALTRE MÓN

ÉS EL QUE MEREIXEM,

NO ABAIXEM ELS BRAÇOS

I EMPUNYEM LES ARMES

DE LA LLIBERTAT

I

LA DIGNITAT.

P.S. L’exemple pràctic del que és un excel·lent professor: https://t.me/OPERAC_ENJAMBRE/2934811