PERDRE LA POR

 

Qui la tingui, que la perdi. Per què no hem de tenir por? Perquè la por paralitza o indueix a actuar a la impensada. I us direu: però si tinc por, què puc fer per perdre-la? Enfrontar-la de cara, sense subterfugis ni enganys: Mira-la a la cara, oposa-li el coratge, no parpellegis, estigues disposat a mirar-la als ulls, a indagar-li la nineta fins a arribar-li a l’ànima, i aleshores, descobriràs que la por la hi poses tu.

El temor, la inseguretat, el pànic i totes les manifestacions similars són naturals i inevitables en circumstàncies concretes, i les agrupem sota el nom de por. Tanmateix, la por és la persistència de totes aquestes manifestacions, que són obstructives i sempre, de sempre (com els jueus), desactiven qualsevol possible acció. El fet de tenir por és normal i natural, en circumstàncies concretes i adverses, sí, però afiliar-se a la por és la prova indiscutible de covardia. El covard viu immers en la por. Mai no sortirà d’ella, i com no sortirà mai d’ella, el covard mai no serà res més que un covard.

Tanmateix, eixorivir-se és la clau, és sortir de la passivitat i fent-li front adonant-se que la por és ‘teva’, és una actitud personal davant d’una situació. Si, com he dit, la sorpresa i l’inesperat poden aterrir-nos i bloquejar les nostres accions, i ningú no és tan valent que mai no hagi tingut por - que aquest és l’intrèpid, i moltes vegades l’intrèpid és inconscient i agosarat fins a l’absurd -, però el valent és aquell que, havent tingut por, se l’esbandeix del damunt perquè sap que només afrontant les nostres pròpies pors, creixem. La pusil·lanimitat, la feblesa i la timidesa, la introspecció passiva i temorosa, mai no condueixen a res, sigui en el cas que sigui. Per això, la por es venç amb el decidit propòsit d’enfrontar-la. Potser en el començament del repte et tremolaran les cames, però una volta estiguis involucrat en la lluita contra la por, la venceràs, perquè l’únic que la manté ets tu mateix.

Tenim por a la mort, al dolor, a la misèria, al menysteniment, al fracàs, a tot allò que ens minva. Però témer el fracàs és no confiar en tu, témer el menysteniment és no reconèixer els teus valors (que almenys abans, tothom en tenia un), témer la misèria és desconèixer el teu esperit, témer el dolor és renunciar a vèncer-lo, i témer la mort és un absurd, perquè: com temeràs el sentit de la vida? quina ha de ser la teva ignorància per acollonir-te davant del que tothom ha passat, passa i passarà? O és que desconeixies aquest trist final? I n’estàs segur que és trist? Sempre he cregut que tan malament a l’altre barri no s’hi pot estar, perquè si no, algun se n’hauria escapat; que en són un munt, els que han travessat la frontera, i cap d’ells no n’ha tornat. I si pensem en tots aquells que han tingut experiències pròximes a la mort, n’hi ha algun que des d’aquell moment no li hagi perdut tot temor? Res no és més absurd que témer la mort, perquè és inevitable. Si algú no vol créixer, com avui està tan estès, té un problema, perquè és absurd no voler ser el que ets, perquè ets el que ets, i en ser el que ets, has de ser el que ets, perquè no n’hi ha una altra. Per què això és així? Cal esperar que algun dia ho sabrem, però el que és cert és que és així, i que naixem, creixem i morim, perquè tot el que és viu, neix, creix i es mor, per sort amb la reproducció pel mig, i tot, perquè hi hagi més com nosaltres que neixin, creixin i es morin, i si poden, havent-se reproduït.

Es pot témer la realitat? És seny témer-la? Aleshores, coratge, que és allò que et reafirma, que et dóna confiança, que et fa créixer, que t’impulsa a millorar, que et construeix com un enginy capaç de resistir-ho tot. Així doncs, oblidem-nos de la por, que paralitza, i omplim-nos de coratge, que ens impulsa, perquè avui no es tracta d’amagar-nos en un racó i plorar la derrota, sinó d’alçar-nos a crits del racó on ens volen tenir quiets, i lluitar per la victòria. Morir plorant, sempre és una anorreadora derrota; en canvi, morir lluitant, tothora és una brillant victòria, perquè en el camp de batalla hi resten les despulles, però el coratge continua impulsant l’antic amo del cos al més enllà, que, sigui el que sigui, alguna cosa hi ha... recordeu el que deia de les experiències pròximes a la mort.

Avui encara som vius, malmesos, deprimits, empobrits, insultats, vexats, és cert, però vius, i les lluites, les fan els vius, per això, encara som a temps de plantar cara als enemics pèrfids que fa segles que han doblegat la capacitat creativa de la nostra espècie, i que, tanmateix, no han pogut doblegar el coratge d’aquells que en les seves obres ens han llegat el que som; sí, el que som, perquè som sobretot, gràcies a les pinzellades belles, artístiques, intel·ligents i emocionants dels grans homes del passat que sobreviuen en nosaltres. La lluita d’avui és l’honor de batre’s per tots els grans homes que viuen en nosaltres, fins i tot, per aquells familiars que no foren res d’important per a la Humanitat, però que són la nostra genètica. Fixeu-vos quanta càrrega cau sobre les nostres espatlles! Els defraudarem? Insultarem els nostres ancestres, que bregaren per fer-nos un món millor i més feliç? Escopirem damunt les obres dels homes que brindaren la seva grandesa a cop d’esforç i sacrifici, per fer-nos un món més bell i més ric? No podem ajupir el cap i dir-los, a tot el munt de morts que ens escolten i miren, que estan amatents de nosaltres, perquè som ells, encara som ells!, i dir-los: «Ens manca valor, tenim por». Ells també la tingueren, tots, però són grans perquè la venceren. Perquè no hi ha victòria personal més important que el sotmetiment d’una por. I una por vençuda és una por morta, no torna, no ressuscita, ja no és mai més.

SENSE POR.

CORATGE!

Conclouré avui amb un dels grans, d’aquells homes que som tots nosaltres, dels que fan gran la història, més bella i més rica: Napoleó, qui, malgrat ser vençut i humiliat pels mateixos assassins d’avui, pels nostres mateixos enemics, mai no fou vençut i menys encara humiliat, perquè el seu nom i les seves proeses viuen en nosaltres, mentre que els seus botxins i torturadors, dels qui embrutaren la dignitat que mai no podien esperar a tenir, ningú no sap els seus noms, ni tan sols si existiren. En canvi, de l’emperador francès tenim frases tan belles i tan riques, i avui encara tan actuals, com aquesta:

SOLDATS, DES DEL CIM D’AQUESTES PIRÀMIDES,

QUARANTA SEGLES US CONTEMPLEN!