CINISME I COMPROMÍS

El compromís és l’establiment de nexes i relacions, i el cinisme és l’establiment de nexes i relacions que no es pensen complir. Avui, he mirat què ens deia Vilaweb, que, de mica en mica, s’ha convertit en un paper higiènic més. Quant a les notícies de rellevància, res d’important, tot girava al voltant de l’amnistia i la continuació de l’obra de teatre escrita pels jueus i interpretada pels polítics, que s’han convertit en actors professionals: sense pensament propi i només existents per al compliment i desenvolupament del paper assignat. Tot i aquesta manca d’informació, hi havia dues entrevistes que he llegit i m’han cridat l’atenció. La primera és una entrevista a la filòsof Marina Garcés sobre el darrer llibre que ha escrit i que té per eix la importància de la paraula, del compromís. La segona entrevista és al suposat jurista Martín Pallín, molt exalçat en els mitjans catalans per defensar l’independentisme, i que en l’entrevista afirma unes coses que, com a poc, m’han deixat de quadres. Però, vegem-ho per separat:

https://www.vilaweb.cat/noticies/marina-garces-no-es-veritat-que-no-podem-fer-res/

Sense ser una entrevista per a emmarcar, és prou interessant, perquè la Marina no diu les coses per dir-les i sap bé què diu quan ho diu, les quals coses, en si mateixes, ja són una excepcionalitat en el món que vivim. L’assumpte del llibre és el compromís. En aquest blog, ja fa molt de temps, vaig exposar que un dels més greus problemes de la nostra decadent societat era que s’havia perdut el sentit del compromís, de la paraula, de l’honor. Com molt bé explica la Marina, el compromís és el que estableix els nexes i les relacions, perquè enllaça qui es compromet amb el futur, en una actitud voluntària i sincera de compliment de la paraula donada. El fet de la voluntat intrínseca de complir amb el compromís és el garant de la confiança, i és en la confiança, que s’estableixen les relacions socials i personals. Malauradament, la nostra societat està erigida sobre la mancança de compromís, està erigida, doncs, sobre terres movedisses, perquè on manca el compromís, s’hi imposa l’interès; que és capaç de trair allò que assumeix, perquè l’interès no té altre referent que ell mateix. L’interès – en el sentit més bord de la paraula - suposa necessàriament el rompiment de qualsevol relació de confiança. I això ho veiem en les relacions personals, en les quals ningú es compromet, i tothom deixa la porta oberta a rompre una relació si els interessos personals així ho recomanen, sigui amb la parella, per motius afectius o de feina, sigui socialment, per motius d’oportunitat o beneficis personals. Per això, la societat està trencada, perquè els únics que mantenen compromisos – i de sang – són els delinqüents. Lògicament, són compromisos per raó d’un interès comú concret, i no compromisos per raó d’una duradora relació comuna. Tanmateix, allà on la unió està fonamentada en l’interès, la unió durarà mentre l’interès perduri, ja que en el moment que el meu interès es contraposi al de l’altre, la unió es desfarà, com passa en les aliances criminals, que no són més que falsos compromisos: el cinisme, l’actitud habitual de qualsevol polític, que per això són bandes de criminals.

El compromís és el que estableix el futur com a objectiu. De fet, sense compromís, no hi ha futur, sinó un present d’esma que esdevé com a la deriva. Aquesta situació és la que projecta l’establishment perquè és una subtil i anorreadora manera d’instil·lar la por, o sigui, la incapacitat per a la reacció. Creiem que volem tenir seguretat per una qüestió de subsistència, i no és així. Volem seguretat, perquè la seguretat significa que hi ha confiança, que es poden pronunciar compromisos – sempre a futur – amb la garantia de compliment, o almenys, de l’intent incondicional de compliment; que sempre pot passar de no poder complir allò que s’ha promès, no per voluntat pròpia, sinó perquè els esdeveniments ho impedeixen. Tanmateix, quan això esdevé, que un compromís no pot ser acomplert per causes externes, aleshores, malgrat ‘l’incompliment’, es manté incòlume la confiança. I mentre hi ha confiança, hi ha futur. En això radica la seguretat, en aquell futur que s’afronta amb la confiança com a vertebrador. Que no és per altra cosa que avui no hi ha seguretat, perquè tan vana és la confiança, que el futur es dilueix en un present immediat que es perllonga com a present immediat, sense tenir mai un salt qualitatiu que el projecti a un demà promès, al qual podrem arribar o no; ja que sempre, i en tot moment, la mort pot malmetre les nostres millors intencions.

Bé, he enllaçat aquesta entrevista perquè incita a pensar-hi, i us he ofert les consideracions de més amunt, també amb la intenció de fer-vos-hi pensar. No és el compromís allò que en els meus escrits reclamo tothora? Però, avui, tot és cinisme, l’establiment de nexes i relacions que no es pensen complir. Els polítics viuen en el cinisme més sinistre i hipòcrita (et recomanen enverinar-te amb els tòxics jueus, sabent com saben que són tòxics, però aferrats a la cartera que augmenta de gruix amb els sobres tacats de sang). Els jutges viuen en el cinisme més abjecte i fals (incompleixen la llei sistemàticament, i ells, a la prevaricació, li’n diuen ‘interpretació’). Els metges i els buròcrates dels diferents col·legis professionals, com els científics i els professors de qualsevol nivell, viuen en el cinisme més ignominiós i traïdor; els metges i els buròcrates, perquè, com els polítics, augmenten la cartera, sense importar-los l’assassinat ni la deslleialtat al jurament hipocràtic; els científics i els professors, perquè són un oprobi a les respectives ciències – avui, tot just, he tornat a trobar un vídeo del 2021, en el qual Salvador Macip, el criminal de Leicester, garlava sobre la necessitat d’enverinar tothom amb els productes letals fabricats pels jueus, fent una obscena insistència en els nens, que avui, veiem que es moren dels atacs de cor provocats pels verins del col·laborador en el genocidi – i traïdors, perquè si els suposats científics ignoren la ciència per a defensar els ingressos, els professors s’han convertit en la pitjor arma de destrucció massiva de la infantesa, com ho comprovem amb l’acceptació dels plans d’aniquilació dissenyats per a erradicar qualsevol pensament lliure i creatiu i sotmetre tota la joventut a la tirania de la idiòcia de gènere, entre altres i gravíssimes aberracions. Tothom es desentén del compromís, perquè els interessos personals van davant de qualsevol altra consideració, i així, campi qui pugui, només hi ha fugida i cap construcció ni resistència possible. Els cínics són al poder, i només el compromís sincer de la gent serà capaç de destronar-los. Amb més cinisme, no els destruirem, només amb la confiança que fa que el company d’armes sàpiga que té al costat un altre jo; ja que només quan una societat és una, per més diversa i distinta que sigui, és una societat de tots.

CONFIAR ÉS L’ESSÈNCIA DE L’HOME.

HO DEMOSTREN ELS NENS (AMB TOTS),

HO DEMOSTREN ELS JOVES (AMB ELLS),

HO CORROBORA L’ADULT (AMB LA SOCIETAT),

I HO CERTIFICA EL VELL,

EN L’ESPERANÇA,

QUE ÉS LA CONFIANÇA DE LES CONFIANCES,

LA SEGURETAT EN LA INCERTESA

DEL MÉS ENLLÀ.

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-martin-pallin-amnistia-rebellio-mon-juridic/

D’altra banda, tenim l’entrevista al jurista Martín Pallín, que no pot dir més disbarats en menys poc temps. Com afirmo i em reafirmo, cap lletrat, menys encara un fiscal o un jutge, tenen remota idea de què és la Justícia. Ells saben dret: les ordres. No poden anar més enllà, perquè no saben que la Justícia és creativitat, i d’això, n’estan més que mancats. El senyor Martín parla de constitucionalitat, de l’amnistia i de la rebel·lió social, judicial i militar contra la decisió del govern espanyol de concedir aquesta dispensa als independentistes. Quan a la independència ja m’he pronunciat i no em vull fer pesat. Els problemes entre la comunitat espanyola i catalana, i es pot estendre a la basca i a la que vulgueu, són problemes generats pels interessos particulars i de partit dels polítics, sempre sota les ordres dels maçons i jueus que els controlen per tal que mantinguin el poble separat i enfrontat, que és el que permet els polítics de viure de l’invent, tot traint els interessos de les respectives comunitats, i als maçons i als jueus, de controlar el poder i repartir-se el benefici dels constants robatoris al patrimoni nacional, o sigui, de tots els qui són dividits pels polítics, que per alguna cosa formen partits (de partir). Les diferències, amb bona voluntat, amb confiança i compromís, són superables. Fer-se entendre és la dificultat, però si hi ha voluntat d’enteniment, l’enteniment sempre és possible, sobretot si parlem de grups i no de qüestions personals, en les quals la intransigència i el caràcter d’una persona intractable, poden fer impossible qualsevol acostament. Però en els grups, això no passa, sempre que no hi hagi el ‘polític’, que és qui fa que l’acord sigui impossible, tot sembrant la desconfiança entre els seus, que és així com actua un polític. De sempre, el màxim rival d’un polític és en el seu partit. Aquest és el caldo de cultiu dissenyat pels sionistes arreu del món. La idea més important i nociva dels jueus és el partit, és l’instrument per a podrir-ho tot des de dins: la societat, la confiança, el compromís i la fidelitat. I així ens va. Però, tornem al jurista, que fujo d’estudi.

Martín Pallín invoca la separació de poders i el respecte envers aquesta independència. Per això, diu, si el govern ha decidit de decretar una amnistia, el poder judicial ha de callar i respectar la llei. Dit així, fins i tot sembla correcte, però ignora o vol ignorar la realitat de la qüestió que tracta. Val a dir, com a preliminar, que la facultat del poder executiu (gairebé en totes les ‘democràcies sionistes’) per a indultar i amnistiar, és absolutament contrària a qualsevol principi de Justícia. Altra cosa, molt diferent, és que el poder legislatiu – l’únic que ha de promulgar lleis; l’executiu les ha d’executar, com ho diu la mateixa paraula – pugui considerar un indult o una amnistia. Sense dubte, davant de la decisió del poder legislatiu, el poder judicial no té res a dir, més que acatar. Ara, el poder executiu, per salubritat democràtica, mai ha de poder gaudir d’un privilegi com aquest, que el converteix en un poder més enllà del judicial i el legislatiu, essent, el poder executiu, només, el més representatiu, però el menys rellevant, perquè la llei ha de ser dictada pel poder legislatiu (més clar no pot estar) i ha de ser feta complir, o garantir-ne el compliment, pel poder judicial. El cas de l’amnistia del gos de Soros és una molt altra cosa. El poder executiu – en aquest cas, a més a més, en funcions – és assumit com una propietat del partit. L’acord s’estableix perquè és la garantia que necessita el president en funcions per a prorrogar el càrrec. La concessió no és administrativa ni econòmica, on l’executiu té poders com a administrador econòmic del país, sinó judicial. Independentment que no hi haurà amnistia - que així sempre ha actuat la banda criminal PSOE -, suposant la voluntat de concedir el perdó - en aquest cas, és el reconeixement de la manca de delicte -, i tenint present que el poder judicial ha dictat sentència i ordres de detenció, seria potestat del poder legislatiu, el fet d’acordar l’amnistia, que val a dir, a més a més, comportaria més garanties pels independentistes (que no en són, tot i que ho fan veure; recordeu l’independentista de l’ameba, que ja és independent tot solet). Aleshores, el poder judicial hauria d’acatar la llei, perquè qui té potestat per a dictar les lleis és exclusivament el poder legislatiu. És cert que a les democràcies sionistes, o partitocràcies, el poder executiu les pot dictar, com recordem que ha passat amb els reials decrets, tanmateix, aquesta facultat està reservada per a casos extrems i d’urgència, on la legislació del parlament podria arribar tard. En condicions normals, l’executiu només administra i representa, res més. Que s’inventin mentides per a poder dictar lleis és una altra cosa, que a més a més, és constitutiva d’un delicte gravíssim. Malauradament, els governs són prostíbuls i els antics parlaments, urinaris públics, restant les ciutats de la immundícia com el clavegueram al servei de les institucions polítiques. Que aquesta sigui la realitat, no significa que la funció d’aquests poders no en sigui una altra.

Comprometre’s (cinisme) a una amnistia per set escons, és en ell mateix un acte d’una insolència atroç i la demostració de tenir-hi un interès espuri, per ambdues parts, i constitueix un antecedent que demostra fins al grau d’absurd que pot arribar la política. Perquè si haguessin estat dos, els escons, també haurien actuat de la mateixa manera. Que el poder executiu gaudeixi de la facultat de l’indult i l’amnistia és, senzillament, la demostració palpable de la corrupció del sistema. De fet, als Estats Units, el president allibera qui li dóna la gana abans de deixar el càrrec, la qual cosa només pot ser considerada jurídicament com a pura i absoluta corrupció.

Que els polític confonguin, els ve de mena, perquè no saben ni què es diuen. Però que un jurista arribi a vessar tanta incomprensió del funcionament de la suposada separació dels poders, ofèn la intel·ligència més primària. Tractar de resoldre d’aquesta manera il·legal, el que podria haver estat tractat de manera legal abans, demostra com pretenen crispar l’ambient, crear discussió i separació, perquè mentrestant l’agenda criminal de l’ONU, aquella que veneren tots els criminals que fan política i el mamarratxo que fa de titella-rei dels sionistes, avança. En el fons, d’això es tracta. Mentre els patriotas comprenen ara els animals que fan de policia, el gos de Soros importa mercenaris dels sionistes, els alimenta, vesteix i ‘telefonitza’, tot allotjant-los en hotels que paguen els espanyols que algun dia rebran les pensions d’aquests il·legals que vénen a fer la guerra; destrueix el teixit econòmic i ensorra, dia a dia, el país; compra verins jueus i els promou per a matar la gent i fer contents els amos jueus que creuen que sobra gent a carretades; imposen nous impostos – robatori pur i dur – amb la insensatesa del canvi climàtic; tracten d’activar les ciutats-presons i acceptaran la identitat digital, o sigui, l’esclavatge dels ciutadans... a ells, però, sobretot, als amos. L’amnistia és la pastanaga perquè el ruc camini envers l’estimball, i els patriotes, els polítics i els jutges acompleixen amb el paper assignat de distraccions.

LA MENTIDA ÉS L’ARMA SIONISTA.

EL CINISME, L’ARMA POLÍTICA,

LA CORRUPCIÓ, LA JUSTÍCIA.

NOMÉS EL COMPROMÍS SOCIAL,

LA CONFIANÇA

FA GRANS ELS POBLES.

ELS JUEUS NO ET CUREN, ET MATEN.

ELS GOVERNS NO GOVERNEN, DESTRUEIXEN,

ELS JUTGES PREVARIQUEN,

I ELS POLICIES INCITEN A LA VIOLÈNCIA.

NOMÉS LA DESOBEDIÈNCIA,

LA SOLIDARITAT DEL POBLE REBEL,

POT SALVAR ELS POBLES D’EUROPA.