AI, IU FORN !

L’Iu Forn és un xicot xiroi i desimbolt que fa articles amens i de simpàtica lectura; val a dir que sense profunditat, però, és veritat, que tampoc no la cerca. A més a més, els seus frívols escrits lliguen més que bé amb la mena de tebeo per al qual treballa. Aquest és el context de la seva feina, que és respectable perquè no té cap pretensió més enllà de l’entreteniment i l’ocurrència. Ahir, però, féu un escrit titulat: «Si vostè és negacionista, això l’interessa», que és sobre el que vull escriure. En aquest escrit, ens hi descriu amb pèls i senyals el cas ‘particular’ de la Nausícaa Hernández, una noia de 24 anys coneguda seva, que fa cinc mesos que pateix de la covid-19; i fent ús d’aquest testimoni com a prova, aprofita per afrontar els que ell defineix com a ‘negacionistes’. Tot l’article és lamentable, és la provocació emocional amb la qual són excitats els animals humans, i els dic animals, perquè la intel·ligència emocional no és intel·ligència, més aviat el contrari. Només hi ha intel·ligència racional i intel·ligència operativa, o sigui, una intel·ligència que genera saber i una altra que genera benefici, la intel·ligència pràctica. L’Iu apel·la constantment a la suposada intel·ligència emocional. I vull aclarir, que si bé és cert que la intel·ligència necessita de l’emoció per a ser estimulada, això no vol dir que el ‘motor’ sigui el ‘moviment’, no vol dir que l’emoció sigui intel·ligent. Si fa no fa, és com el cas d’un cotxe: el motor inicia el moviment, o sigui, l’emoció engega la intel·ligència, però la intel·ligència sola és el moviment; per això, quan el cotxe està en marxa, el motor només ha de mantenir l’estabilitat (en l’home, la psicològica), ja que el motor no afecta en res la conducció, sempre que el motor sigui estable i el conductor controli les emocions; o sigui, que les emocions, si són estables i el subjecte les controla, no afectaran en res les resolucions racionals. En altre cas, hi ha un problema amb l’apreciació de la ‘veritat’ o una evident i interessada falsedat en l’anàlisi de la qüestió que en cada cas s’escaigui. Al capdavall, l’emoció no és una realitat objectiva.

L’Iu ens descriu el calvari de la pobra noia, que amb 24 anys ha patit aquesta ‘terrorífica malaltia’, que segons que es desprèn de les versions periodístiques i mèdiques oficials, és la més indesitjable de les malalties conegudes; i de les desconegudes, fins i tot. Però, una flor no fa estiu, estimat Iu. A Catalunya hi ha, segons dades de l’Indescat de l’u de gener d’enguany, una població de joves entre els 20 i els 39 anys, de 1.852.504 individus. Segons l’Iu, els negacionistes obviem la realitat d’aquesta noia, però, resulta que els ‘oficialistes’ obvieu 1.852.503 joves que no han patit cap calvari i han passat la grip com es passa una grip. I no és admissible que la resposta a aquesta consideració, sigui que no és l’única, que hi ha hagut altres joves que han patit serioses molèsties per causa de la ‘terrible malaltia’ que està delmant la població d’una manera tan impressionant, que tots sabem que si no prenem mesures draconianes, potser l’any 2021 només restin quatre pobles al món. Tots sabem de la immensa tragèdia que estem vivim, Iu!

El fet d’extrapolar aquest cas diu molt poc a favor de l’honestedat periodística (si això existeix). Un cas, que potser, pot ampliar-se a cent joves? Quants casos de mort hi ha hagut entre el jovent? Sense dubte, una malaltia pot ser la causa de no trobar-se bé. I no crec que l’‘esfereïdor drama’ d’aquesta noia pugui comparar-se amb veritables tragèdies quotidianes com alguns casos de càncer, d’esclerosi, d’autisme i del miler de malalties rares que la medecina autèntica ens ha regalat durant aquests darrers cinquanta anys, que gairebé no hi ha dia que no surti una nova malaltia insòlita, intractable i incurable, que té l’estrany benefici farmacèutic de ser una malaltia crònica, oh, ves! Si amb tot això, no t’he convençut, analitzem la sensacionalista expressió: ‘negacionista’. Observem, que fins fa quatre dies, els ‘negacionistes’ (que la paraula, en ella mateixa, conté un regust despectiu) érem ‘conspiranoics’ (que conté un regust manifest de desequilibri mental). Bé, ara en parlarem d’això, però abans, sí que vull deixar clar que si nosaltres som ‘negacionistes’ i ‘conspiranoics’, la gent del tarannà d’Iu i companyia són ‘afirmacionistes’ i ‘oficialistes’. Dit això, saltem el paràgraf i analitzem-ho:

El terme ‘conspiranoic’ fou inventat per la CIA per tal de desacreditar la gent que desconfiava de la versió oficial en l’assassinat de J. F. Kennedy. Avui ja sabem que un malalt mental li disparà un tret que va tenir un recorregut, molt malaurat i insòlit en una bala fins a aquell dia, que va esberlar-li el crani, i que aquest malalt fou assassinat d’un altre tret (aquest directe al cos i dins del Palau de Justícia) per un sicari de la màfia. Bé, aquesta és la bonica història de l’assassinat de J. F. Kennedy pels mateixos que avui estan darrera d’aquesta immensa mentida. Val a dir, que si aquest crim hagués passat avui, tots els grans mitjans de comunicació ens haurien dit que J. F. K. havia mort d’accident de trànsit, que les pedres que disparen les rodes dels cotxes poden ser com trets, i el president americà havia estat víctima d’aquests atzars. I segurament el teu diari faria un reportatge històric sobre els centenars de milers de casos semblants: Lincoln, Luther King, Malcom X...

No deixa de ser molt curiós que els grans mitjans hagin canviat el terme ‘conspiranoic’ per ‘negacionista’. La raó és tan senzilla com evident. Si a algú el titlles de ‘conspiranoic’, significa que la persona denuncia una conspiració, i és probable que la gent ‘normal’ tingui interès de saber de què es tracta, amb la qual cosa es podria destapar per a algunes ments la trama profunda de tot l’assumpte. Per això, algú va decidir de dir-nos ‘negacionistes’, perquè aquest terme fa exclusivament referència als que ‘neguen’, i amb el matís despectiu inherent al terme, s’aconsegueix que la gent ‘normal’ ens prengui per ‘desinformats’ que neguen l’evidència que cada dia ens mostren els grans mitjans, i així oculten la trama bruta que mou els fils de tot aquest teatre. Si conspires, denuncies una conspiració, i això desperta interès. Si negues, no acceptes el que tothom veu per la ‘tele’, i això provoca menysteniment. I aquest és el resultat desitjat. I dit això, estimat Iu, vegem l’altra cara de la moneda: els ‘afirmacionistes’ i els ‘oficialistes’. No hi ha alternativa, això és com una creença religiosa: o hi creus o no hi creus.

A tu, que ets ‘afirmacionista’, et pregunto: No seria més fàcil demostrar la veritat, que haver de recórrer a la particularitat d’un cas excepcional? Fixa’t que senzill és destrossar els negacionistes: En lloc d’aquest cas, que val a dir que lamento, pots, mig de broma mig seriosament, posar la referència de l’estudi científic que demostra que ha estat aïllat el virus; pots fer esment de literatura científica que descriu l’evidentíssima evidència de la tràgica pandèmia que assola el món, citar els autors que la corroboren, els noms dels ‘expertíssims experts’ en una cosa desconeguda (que ja és tenir cara!) que assessoren els nostres benvolguts governs; pots enumerar totes les demostracions que s’han pogut fer fins ara amb relació amb el virus... Tanmateix, ‘afirmacionista’, no pots aportar cap dada, perquè llevat dels metges i científics que mamen de la mamella, cap altre científic ha gosat defensar el que és indefensable. I encara et faig una altra pregunta: No et criden l’atenció els metges que s’han mostrat decebuts amb els procediments gens científics amb què s’ha conduït la immensa mentida? És més, no creus que si aquest virus ha estat modificat, com diuen tres premis Nobel, els més destacats socialment, entre una immensitat d’especialistes en les diferents branques de la microbiologia; caldria obrir una investigació contra els terroristes que han provocat la desagradable grip a la teva coneguda?

De veritat de veritat, creus la versió oficial? El teu criteri i lliure pensament no et fa sospitar que l’oficialitat MAI diu la veritat? Tothom sap que Lincoln i Kennedy foren assassinats per la que avui és la Reserva Federal, l’organització criminal més gran i mortífera del món; però, potser, tu et creus que el pobre Oswald era un mig deficient mental que volia passar a la història per assassinar el president d’EUA, com diu la versió oficial. Tot pot ser. L’oficialitat només diu veritats: la pulcritud i democratització de la transició, el ‘multipremiat’ Jordi Pujol, home d’ètica i política, honrat com cap català, que per això fou el nostre pròcer; o ‘ha sido ETA’, ‘ha sido ETA’; o les terribles armes de destrucció massiva de Saddam Hussein; per no parlar de la ‘campetxania’ del fratricida involuntari, que disparà a dos dits de la boca del seu germà sense voler, home íntegre com un sant; per no parlar de la magnífica oficialitat del règim franquista, que cada dia informava fidelment els seus súbdits dels crims del règim... Iu, tots sabem que l’oficialitat és la veritat veritable. I avui, que tenim els millors polítics de la història del món, quin dubte hem de tenir que ens diuen la veritat? Certament, s’ha de ser fet amb maldat per a desconfiar de l’honradesa dels polítics, de la llibertat amb què són emesos els crits dels lloros, com del bon fer de la classe mèdica.

Potser sí, sóc un negacionista; sí, perquè ningú m’ha aportat proves científiques de les seves afirmacions; sí, sóc conspiranoic, perquè sé que la conspiració és una realitat que executen amb disciplina militar tots els polítics del món. Tanmateix, jo no sóc conspirador, sinó un denunciant de la conspiració. Els oficialistes com tu veieu conspiradors en gent que no tenim cap poder per a la conspiració i mireu a un altra costat quan l’evidència de la conspiració dels que la poden fer, és un fet. El teu cap, t’ho pot explicar molt bé, que ell s’ha manegat eficaçment fent veure una cosa i estant al servei absolut dels amos bancaris, que defensen tot just el contrari. Recorda quan els anuncis de La Caixa i el Sabadell, sobretot, els presentava disfressats de notícia, sempre una notícia de reconeixement internacional de les sanes pràctiques bancàries i la solidaritat d’aquestes onegés que els desgraciats com jo no sabem valorar en la justa mesura.

En fi, Iu, creu el que vulguis. Però el fet d’atacar la gent que no pensa com tu amb fal·làcies, amb omissió de dades i amb la barroera i baixa excitació emocional (pràctica comuna de la fauna alada i acolorida per manca de fonaments racionals) és descriptiu de la mancança de solidesa dels teus arguments. Si creus que exposar el cas d’una noia entre un milió vuit-cents mil joves és prova d’alguna cosa, aleshores hauries de repassar els conceptes de ‘regla’ i ‘excepció’, i acabar de comprendre que la regla és el comú dels casos i l’excepció, una anormalitat.

De ben segur que ets partidari de la NOVA A-NORMALITAT, i això és perquè no hi has pensat prou, que, em penso, que si t’hi poses, ets perfectament capaç de comprendre la negació de la normalitat i la conspiració que comporta l‘aterridor terme ‘Anormalitat’, que no per fer-li caure la ‘a’ del prefix negatiu, deixa de tenir-la implícitament. Confio que hi rumiaràs, i almenys, deixaràs de pervertir la intel·ligència amb ‘raonaments emocionals’, que no són mai raonaments, i sempre oculten la intenció del control emocional del lector o espectador.

Una salutació a la Nausícaa Hernández, que es millori i torni aviat a la vida de la nova ‘anormalitat’; però sàpigues, Nausícaa, que la malaltia ja ho té això de fer-te-les passar malament, de fet, es diuen malalties, perquè qui les passa, ho passa malament. I per concloure, sàpigues també que tots morirem, ves, quines coses! Jo t’ho asseguro; per això, l’única manera de viure la vida és oblidar la mort, mentre la malaltia ens ho permeti. VIURE NO ÉS SOBREVIURE. SOBREVIURE NO ÉS VIURE. Potser entenent això, comprendràs millor tot el que t’ha passat. Ja deia Nietzsche que el més lamentable d’un malalt és que exigeix la teva commiseració.

... a tot arreu la lluita dels malalts contra els sans

-una lluita silenciosa, feta sempre amb petita pols enverinada,

amb punxades d'agulla, amb traïdorenques pantomimes de resignats,

però de vegades també amb aquell fariseisme de malalt que recorre

als gests estrepitosos, fariseisme que vol representar

per damunt de tot "la noble indignació".

(Friedrich Nietzsche)