BREU REFLEXIÓ SOBRE LA VIDA I LA MORT

 

Abans de res i com a introducció, voldria aclarir algunes concepcions quant a la vida i la mort, perquè sembla que avui, amb la ‘revolució’ simiesca de la intel·ligència emocional (que és com fer passar bou per bèstia grossa) i l’autopercepció egotista (que és el súmmum de la insensatesa humana), l’home involuciona a la velocitat de llum a l’estat pre-racional. En Punset, e.p.d., fou un dels grans innovadors en la insensatesa humana, en escampar públicament un assortit de ximpleries deformants i perilloses, tot argüint-hi el suport de la ciència, amb la qual cosa, desprestigiava el coneixement científic i afavoria la insensatesa com a coneixement. Ell mateix va assegurar que no estava segur que s’hagués de morir. Si algú pot concebre una limitació intel·lectual més grossa, que me l’escrigui, si us plau. Sempre estic obert a nous coneixements! La veritat és que en Punset no sabia si s’havia de morir, però jo sí; bé, jo, i qualsevol ésser humà amb una facultat mínima per al raciocini. Però el Punset era intel·ligent: creia devotament en la ciència com a la mare de totes les religions i sabia que només ella ens pot donar la vida eterna. Deixem-ho aquí. Poca gent ha dit tantes imbecil·litats per televisió, en tota la història d’aquesta bomba atòmica contra el sentit comú i el saber. M’hi havia de referir, perquè ell fou el primer ximple que he sentit que deia que no sabia si s’havia de morir. Ho repeteixo, no hi pot haver una afirmació més confirmatòria de descomposició cerebral. I el faig servir, perquè la primera veritat d’aquesta vida i que puc comunicar sense el mínim dubte, és: Tots morirem. D’això, no se’n salvarà ningú. No us cregueu els que us prometen que potser algun dia no serà així, perquè serà així mentre la vida continuï essent vida.

No us cregueu la intel·ligència quan us diu que morirem perquè hem nascut, perquè és mentida. Per entendre bé i adequadament els enigmes vitals cal recórrer sempre a la saviesa, i la saviesa ens diu que només podem néixer si hem de morir, – i sé que a molts professors universitaris, els costarà d’entendre-ho – però l’afirmació de la saviesa no és en absolut el mateix que l’afirmació errada de la intel·ligència. De fet, viure és estar-se morint. Si la mort no fos condició per viure, la vida podria ser infinita, però no pot ser-ho, perquè la mort és l’essència de la vida: la que acaba determinant la ‘duració’ de Henry Bergson o la ‘différance’ de Jacques Derrida, perquè una idea només està acabada quan és determinada. La mort és el sentit de la vida, encara que no ens ho sembli, i és per això que aquesta il·lusió de ser que és la vida, dóna sentit a la mort. Aleshores hem de comprendre que la mort i vida són dues maneres de veure la mateixa cosa, sigui des del punt de vista de la realitat (som un sospir en una eternitat), sigui des del punt de vista de la il·lusió (som l’eternitat d’un sospir). Certament, no és fàcil d’entendre i aproximar-se a la comprensió de l’única cosa que té realitat i sentit, l’existència, per paradoxal que sembli; però tractaré de fer-ho. Al capdavall, hem de pensar que més que tenir por de la mort, tenim por de la vida. Tenir por de la mort és absurd, perquè la figura de la falç guanyarà la partida d‘escacs sempre, com en «El setè segell» d’Ingmar Bergman. Només hem de tenir por de la vida, perquè la vida és il·lusió, i qui no la té, no viu, encara que vagui pel món. Per això, avui veiem tants de fantasmes pels carrers. No són homes que no volen morir i per això tenen por, sinó que són morts que no volen viure; per això podreixen la il·lusió de la vida i s’amaguen, no de la mort, s’amaguen de la vida. La vida exigeix coratge, perquè sense coratge, no hi ha diferència entre vida i mort. Tractaré d’explicar-ho, però prego al lector que rumiï el que escriuré abans de confirmar o rebutjar les meves explicacions. Combregui amb mi o no, espero que la lectura de les següents línies serveixin per fer-li estimar la vida, ja que qui estima la vida, no pot témer la mort.

Els bebès, els nens i els joves no són conscients de la mort, perquè tampoc no són conscients de la vida. La joventut no té por dels riscos als que s’exposa perquè no té por, ni de la vida ni de la mort. Només quan el jove madura i es converteix en adult, sorgeix en ell el sentit o la por a la mort. Per què? Perquè és la vida la que li fa por. L’adult moltes vegades no és conscient que el seu temor a la mort, és el seu terror a la vida. I això és així, perquè la vida, per ser-ho plenament, demana coratge, exigeix lliurament sense reserves, i per això mateix, amor, que és, estimat lector, l’única cosa real. I sé que més d’un imbècil que desfà les neurones davant de la televisió o creient-se els paranys dels amos, no s’adonarà d’això, però la vida només és amor i només té sentit en ell, perquè la vida és el lliurament sense condicions, el vol sense objectiu, la meravellosa experiència de fer-se immortal en la comunió amb ‘l’altre’, amb la totalitat, i, finalment, el silenci i la llum del nostre interior. I, penseu-hi, és altra cosa la mort, que el silenci i la llum? Quan no hi ha res més que silenci i llum: això és el buit. Sí, no us estranyi, el buit és ple de llum, és com un Sol o un estel; per això la vida és de colors; i la mort és el pigment d’aquests colors (Recordem: la mort és anterior ‘idealment’ a la vida, perquè la vida li està sotmesa).

No temem la mort per la mort, que és senzillament una necessària transició; temem el fet de perdre el costum de viure, que és una cosa molt diferent. I la por a perdre el costum, és el que converteix la mort en un drama, ja que creiem que descús la trama de la vida. Tanmateix, no és així. La mort arrodoneix la vida. Allò que has viscut és etern, no pot desaparèixer mai. Fins i tot els records que has oblidat són i romanen. No sigueu tan ingenus de creure que només hi veuen els vostres ulls, sigueu coratjosos i reconegueu que els únics ulls que no hi veuen són els teus. Això és el que ens passa amb la vida. De la mateixa manera que estant dins del bosc no veiem el bosc, la vida no la podrem veure si no és sortint-nos-en (del bosc, de la vida). I com he dit línies més amunt, vida i mort són la mateixa i idèntica cosa, no són comprensibles l’una sense l’altra i no tindrien cap sentit l’una sense l’altra. I això és així perquè, miserables humans!, la nostra ignorància és, aquesta sí, una eterna foscúria, trista i solitària, i per això, tot just, és que és així com concebem la mort; perquè la mort és el resultat de la nostra ignorància. Encara que sembli una facècia, podem preguntar-nos: si ‘allà’ no s’hi estigués bé, no creieu que algú, només que en fos un de sol, no n’hauria tornat?... La llei fonamental de la naturalesa ens diu que allò que és ha de ser, i res no pot impedir la seva existència. Per tot plegat, no fem monstres ni malsons de la mort, que és la que ens ha ofert la singularitat única de la vida. Costen d’entendre, aquestes limitacions intel·lectuals i racionals; però us penseu que seria possible la singularitat única de la vida si tots no fóssim el mateix? Aquí, rumieu-hi, aquí, s’engendra el secret de tot plegat, més enllà de la vida i de la mort: l’amor. L’amor és l’única cosa que existeix, tot li deu el ser, perquè el fet de ser en la unicitat és ser la totalitat. Desplega les ales de l’amor i ni la vida ni la mort hauràs de témer, ja que la possessió de l’única veritat et convertirà en lliure, el segon misteri secret de l’amor.

Fixeu-vos, tractem la mort i la vida i tot és embolicat d’amor. Certament no és senzill d’entendre l’amor, i no és senzill d’entendre perquè l’amor s’ha de sentir, i per a sentir hem d’ensinistrar la nostra intuïció, el tercer misteri secret de l’amor.

Per tot plegat, ni el sacerdot, ni el científic, ni el filòsof ni el poeta us mostraran l’amor, perquè si hi ha alguna cosa que no es pot demostrar ni explicar és l’amor. Cal la nostra actitud receptiva per ser capaços de ‘donar-nos’ sense objeccions, per comprendre-ho. No és un caprici que si pots donar una raó del teu amor envers algú o alguna cosa, no hi hagi amor; perquè l’amor és totalment i absoluta injustificable. Recordeu, el tercer misteri de l’amor és la intuïció, el segon és la llibertat, i ningú mai no us podrà parlar del primer secret, perquè és el secret-secret dels secrets. Però, oh, amics, el podreu sentir; si estimeu de veritat, el sentireu, sense dubte, però no el podreu explicar. Per això, cap raó ni justificació cap en l’amor; és i és ple, només pel fet de ser.

Reconec que no són idees fàcils de concebre, però tampoc no puc estendrem com caldria per fer-ho més entenedor; tanmateix, confio que com a espoleta per a la vostra pròpia i íntima reflexió intuïtiva i lliure, servirà, i potser sense saber com ni per què, potser, sentireu el seu primer i més secret secret. Això sí, res no assolireu si esteu mancats de coratge, si una fal·làcia i un engany com el virus, us aniquila la possibilitat i l’impuls natural de recerca de l’amor, perquè aleshores, el fet d’aferrar-vos a la vida amb mans, cames i dents, només us servirà per perdre-la. La por és desconeguda per l’amor; per això, allà on hi ha por, no hi trobareu l’amor. No és per altra raó que ‘el mal’ només el poden fer els covards, aquells que tenen por.

Podeu concebre una vilesa més gran que la insensatesa cruel i criminal de fer tenir por als nens?; podeu concebre una mutilació més aberrant que la insensatesa cruel i criminal de fer tenir por als joves?; podeu concebre una tortura més anorreadora que la insensatesa cruel i criminal de fer tenir por als adults?; podeu concebre un assassinat més abjecte que la insensatesa cruel i criminal de fer tenir por a la gent gran,? Això és el que us ofereixen els venedors de fum que us roben el treball i la vida. Són xucladors de sang, que pitjors que el pitjor i més temible dels mosquits, us inoculen la mort, la por, el terror, la desesperança i l’angoixa. Engegueu-los a pastar fang! Davant de la situació ridícula i cruel que ens fan passar una colla d’éssers sense ànima i menys encara coneixement de l’amor; només la fortalesa, la confiança i la gosadia de viure, allunyaran de vosaltres la por a la mort, almenys com a paràlisi, que ja hem dit que la mort és ‘el més vostre de tots vosaltres’.

Sense dubte, hi ha gent que és en perill per la maquinació satànica que envolta els nostres dies amb pèrfides mentides i agents microscòpics generats per a matar. A tota la gent que se sent amenaçada per la mentida i l’agent microscòpic, els diria: no els temeu. La veritat ensorra tota mentida i l’amor a la vida reforça tant, que fins i tot, havent de fer el traspàs, l’alegria d’haver estat conscient de la llibertat de la vida i de la manifestació que s’expressa en l’Amor, no us deixarà morir, perquè així com la mort és l’essència de la vida, la vida és l’essència de la mort. Haver estat és ser sempre. Els atzars, la contingència, el moviment de la vida no desapareix mai. Témer la mort és com témer el somni. No diem ‘descansar’, com a metàfora, per dir-ho. Les paraules tenen molt més poder del que creiem, perquè les paraules, quan són sinceres, són la veritat.

Així doncs, coratge, al sarró la veritat i l’amor, i al buirac les ganes de viure, perquè heu de llençar les fletxes de la vida (l’amor) arreu. Aleshores, sigui el que sigui i passi el que passi, sereu lliures i sincers, i als Déus no hi ha res que més goig els faci que la innocència de la senzillesa. Ah!, heu de saber que la veritat, l’amor, la llibertat, la sinceritat, la innocència i la senzillesa no les podreu comprar a Amazon. Totes són regals del vostre cor.

No hi ha altre virus que el de la vostra pròpia destrucció, la por que us nega com a éssers lliures i plens. De vosaltres depèn, doncs.