PANEROLES I ALTRES INSECTES

Com el títol explica clarament, parlarem de les bestioles que fan vida en el femer que avui és conegut pel sobrenom de ‘Parlament’, i que abans, era una altra cosa. Damunt del cadàver de Catalunya s’amunteguen totes aquestes criatures de la naturalesa, per tal d’aconseguir el mitjà de vida. Es mouen en cercles, van amunt i avall, es comuniquen escabrositats amb les antenes i, també i sobretot, allà on hi ha la teca. I els veus anant amunt i avall, les paneroles arrossegant els seus càrrecs i els altres insectes ensumant-los les substàncies químiques que emeten; flatositats incloses, que són molt així aquestes bestioles. Ara, a la latrina parlamentària, tots estan molt atabalats, com les formigues quan els remenes el formiguer. Saben que potser caldrà barallar-se per la pitança, i tots els insectes i sobretot, les paneroles, van amunt i avall, gestionant les seves corrupcions per tal de poder continuar devorant el cadàver de Catalunya. No n’han tingut prou amb matar un poble, que ara volen viure del cadàver.

Tot el teatre de titelles d’aquests insectes només pretén distreure les cèl·lules del cadàver que encara respiren, per poder aprofitar el seu oxigen. Penseu que la panerola en cap, l’escarabat més execrable que ha trepitjat el Palau, ja ha imposat que cap de les cèl·lules vives respiri amb llibertat, que aquesta deficiència de la naturalesa, li te por a la llibertat. El cadàver és seu i el vol lliurar ben net i polit als voltors del BIS perquè acabin de destruir-lo. L’associació oculta d’aquesta repugnant panerola amb els voltors, donaria per escriure un llibre. Però com és una panerola que sap llegir i escriure, ha estat molt hàbil per enganyar les cèl·lules que encara són vives, algunes conegudes com a ‘les tietes’, i ara amb l’ajut d’una Associació Nacional de Catalèptics, on hi ha representació d’insectes i mamífers en una estranya combinació, pretenen unir les paneroles del femer per lluitar plegades contra els altres insectes. És clar, totes les bestioles estan amenaçades de perdre la pitança, que per això hi hagut una habitant del femer europeu, la mare de tots els femers del món, que ha declarat a uns lloros: «Tothom – referint-se als insectes i paneroles -, pateix per qui traurà més vots, més cadires i més pastís». La traducció a llenguatge humà: Totes les bestioles pateixen per qui aconseguirà més reconeixement dels voltors del BIS, aconseguirà més cèl·lules per a ell sol i s’endurà més tros del pastís, o sigui, de la sang dels catalans (que el cadàver és Catalunya). I per això, totes les paneroles estan esverades.

La panerola en cap del femer, que té forma de pregadéu i no té cervell, un insecte ben estrany, una mutació o una defecació natural, que no ho sabem molt bé; està molt preocupada. Això de girar la cara ho fa molt bé, però ara tem que els voltors no el vulguin; per bé que ell no ha pogut ser més mesell i servil, i tem que li treguin les cèl·lules del cadàver que ell molt eficientment va contribuir a matar. La panerola en cap del Palau, que no té forma i menys cervell, és una panerola hipòcrita i falsa, que es fa passar per un escarabat comú, però actua com l’escarabat bum-bum i tracta a les cèl·lules del cadàver com si fossin nens. Doncs, aquesta súperpanerola també està preocupada, perquè està decidida a fer la insectendència, que és una cosa que només entén ell, però que mentrestant, va acabalant recursos: que la súperpanerola tot el que té de mala bèstia, ho té d’estalviadora. Són així els dos màxims representants de les institucions panerològiques del país. Mentrestant, no podem oblidar l’escarabat piloter o merdisser, que balla com una baldufa, que per això també se’l reconeix com a escarabat baldufer; el corcó de la fusta, un minúscul insecte que parla en castellà sempre, llevat de quan parla amb lloros, que aleshores canvia al català; la formiga roja, una bestiola que tot el que toca ho desfà, que bona prova la tenim amb la colla d’insectes que infecten l’excel·lentíssim Formiguer de Barcelona; papallones inútils i sense colors, que viuen, entre i de les cèl·lules, una mica més amunt dels insectendents; i al seu costat, hi ha quatre grills, que canten molt, però se’ls sent poc. En fi, en aquesta olla d’animals inferiors, reunits en l’abocador d’excrements del que fou Catalunya, hi ha un bon rebombori. Tots ells cerquen la pitança, i ara es mataran els uns als altres, es trairan o s’estimaran, amb un amor fals com el del pregadéu. Tots són iguals, pertanyen al mateix gènere animal i tots tenen la mateixa nul·la capacitat cerebral. Se’ls veu perquè es belluguen, que si doncs no fos per això, la gent els trepitjaria sense compassió, però com es mouen, sempre fan una aprensió difícil d’explicar. Suposo que deu ser perquè matar un ésser viu, encara que tingui molt poc d’ésser, sempre costa. Trepitjar una panerola sempre fa aquella cosa estranya. La protecció de les paneroles és tot just aquesta, que fins fa fàstic aplanar-les. El cruixit de la closca és de molt mal sentir.

Aquesta és la situació dels paràsits que hostatgen el cadàver. Ara discuteixen, antena contra antena, flatulència contra flatulència: Que si la panerola repugnant ha de plegar perquè va penjar una pancarta sol·licitant la llibertat de les paneroles amigues, que és el mateix que dir traïdores, ja que per a ells tot és el mateix, al cap i a la fi, tots ells són paneroles traïdores; que si no ha de plegar, que si sí, que si no, que ell es condigne assassí del cadàver... i així van perdent el temps i ofegant les poques cèl·lules que resten vives. Però a ells no els importa pas això, els necròfags frueixen tot menjant. I mentrestant, les cèl·lules van morint, en el lent procés de descomposició, que les bestioles tracten d’accelerar i aprofitar, abans que no vinguin les rates i altres carronyers de l’altiplà i els deixin sense el cadàver; que les paneroles n’estan molt orgulloses d’haver-lo mort. De què menjarien si no?

I sí, ja sé que en altres ocasions he parlat de llimacs, però el que no sabeu, nenes i nens que escolteu aquest conte, és que les bestioles de les quals us parlo són metamòrfiques, i si plou són llimacs, i si no, insectes; estan fets amb un ADN que està dissenyat per aprofitar tot el que se’ls posi davant, sense cap reflexió ni mirament. Són insectes egoistes i sense ànima. Per això, burxen el cadàver, no satisfets només d’haver-li donat mort quan era viu, sinó perquè han de viure d’ell, han d’alimentar-se de la cacera i l’extermini dels somnis de les cèl·lules. Gaudeixen de ser incapaços de trobar ànima a res. Però, com la hi podrien trobar, si ells no en tenen! Com trobar allò que no saps què és?

Cèl·lules de cadàver, ara us convocaran, més tard o més d’hora. Féu metàstasi! Deixeu-los sense teca, que es mengin els uns als altres i no hi intervingueu. Els que restin de la batalla, la nostra ‘ànima’ els jutjarà. Només heu de tenir preparades les reserves de ‘Raid antipaneroles’, i esperarem l’oportunitat de posar-los les trampes i que morin com ens han volgut matar a nosaltres, traient-nos l’oxigen. Si sabeu mantenir-vos, conservar la vostra identitat cel·lular i no defallir, potser aconseguirem que aquests insectes del Diable abandonin el cadàver. Tornar a somniar ja serà impossible, però almenys podem començar una nova vida sense paràsits, mentides, ulls buidats i robatoris.

Cèl·lules de cadàver, ja ho sabeu, quan us convoquin, el vot a Can Roca i, després, tireu de la cadena.

Per cert, ara que esmento els Roca. Sabíeu que els germanets Roca han tancat temporalment el seu establiment perquè hi han detectat ‘asimptomàtics’! El miserable mai no oculta com repta. Tant els fot que diguin que per culpa de les paneroles, la meitat de l’hostaleria se n’anirà a fer punyetes, ells col·laboren al terror, perquè saben que encara que hagin d’abaixar la persiana la meitat dels establiments, la seva casa no, que sempre hi haurà paneroles i insectes als quals servir-los les seves defecacions. Mai no us fieu del menjar que us serveixi un conformista sense seny, que en el menjar sempre hi ha un àtom dels principis ètics del cuiner. Sé que això és difícil d’entendre, però, qui cuina de veritat, hi posa l’ànima, per tant, qui no en té, només pot enverinar els seus plats amb immoralitat, hipocresia i, això sí, un esplèndid somriure.