INDEPEN... QUÈ?

Per a esvair dubtes i mals entesos, diré que sóc independentista des de fa més de quaranta anys, d’aleshores que vaig tenir consciència, o que em sembla tenir-la. Tanmateix, avui, si hi hagués una consulta quant a la independència, NO ANIRIA A VOTAR. No podria votar NO perquè seria una traïció a mi mateix, però no puc votar SÍ, de cap de les maneres. I per què? Perquè estimo Catalunya i els catalans, i perquè la fauna no pot dirigir països, ja que per a aquestes funcions calen polítics; i d’això, avui, a casa nostra, no n’hi ha ni un. Paràsits, vividors, contacontes i fantasmes, a carretades els trobareu, però un polític amb cara i ulls, no. Tot i això, excuso Carles Puigdemont i Pasqual Maragall, que em semblen l’única cosa decent que no ha prostituït el Palau. Però si Maragall fou traït descaradament pel sant baró del Mas, Puigdemont fou traït per l’Astèrix català, perquè, com ja he escrit en un altre article: Catalunya és terra de traïdors; ens agradi o no, és així. Com seria possible d’altra manera que després de 300 anys, mai no s’hagi recuperat la llibertat? Doncs, perquè sempre hi ha hagut venuts. Talment com ara.

Dit això, tractaré de ser cronològic i el més transparent possible en la descripció de tot l’entremat podrit que envolta la sana ànsia de llibertat del poble català. Des del primer moment, Puigdemont ha vist el femer europeu com a solució del problema. No es pot tenir la mirada més curta! La Unió Europea, que és europea, però no és cap unió, és l’òrgan del NOM en el vell continent. El BIS actua als EUA des de la Reserva Federal, que ni és reserva de res, menys encara federal; i a la UE, com a politburó. ‘La immensa mentida’ del virus que patim arreu, és una jugada que fa molt de temps que està pensada i que fou tractada d’imposar fa onze anys, però, tot i que els sortí el tret per la culata, per a desgràcia dels europeus, ningú, cap pallasso del parlament, no va voler investigar l’ensarronada, i tots els criminals de l’OMS i el BIS van caure de quatre potes, com els gats, altra vegada. I deu anys després, han tornat a posar la maquinària de la destrucció de la llibertat humana en funcionament. Tot això es gestiona directament als femers de Brussel·les. No a la comuna parlamentària d’Estrasburg, sinó en la Corrupció Europea, que és el braç executor del BIS. Aquestes referències prèvies són necessàries, perquè avui res no es juga en un petit tauler com el dels escacs, com passava anys enrere. Com descriu molt bé Alexis López Tapia, entomòleg i polític que, com coneix molt bé tots els insectes, ha descrit la situació actual, no com una partida d’escacs, sinó com una partida ‘go’. És molt interessant la seva perspectiva i la podeu trobar a Internet. Bé, doncs, la política o la guerra pel domini, avui es juga pels territoris (expansió comercial o monopolista) i no per l’autoritat sobre aquests territoris (expansió imperial). Per tot plegat, la intenció del NOM era fer coincidir la ‘immensa mentida’ amb el cop final als estats europeus i mundials. Per entendre això, nosaltres ens centrarem en Europa i particularment en la península.

La Unió europea, que tots sabem que és un absolut fracàs, ha comportat, en passar els anys, la destrucció del futur de països com Irlanda, Grècia i Portugal (que Itàlia fa molts anys que no és independent, com Espanya). La necessitat del BIS, per a fer possible la imposició del NOM, és la destrucció d’Europa, i això vol dir la destrucció dels grans països europeus, sobretot Alemanya. Val a dir que el Regne Unit és una sucursal asquenazita i la reina, l’aparent mosqueta morta que té una picada mil vegades més verinosa que el pitjor dels escurçons, és el cap visible, i alhora dissimulat, de l’Organització. França ja està governada pel cadell dels Rothschild: l’infame Macron, esclau dels jueus de l’Edmund Rothschild Heritage. Però quin és el país més gran, més poblat, més poderós, capaç i intel·ligent del continent? Alemanya. I si a algú no li agraden els ‘caps quadrats’, lamento molt de dir-los que és així. Al capdavall, són l’última esperança del món civilitzat.

Feta aquesta breu exposició, preguntem-nos: com destruir Europa de manera esglaonada però definitiva? Doncs, atacant en el punt més feble: un país molt poblat i endeutat fins a l’esclavatge: Espanya. Sense dubte, la caiguda del mercat espanyol i la seva demanda (mercat de 48 milions de persones), arrossegarà la tècnica i la indústria alemanya i l’alimentació i la indústria francesa, amb la qual cosa, les dues columnes de la Unió trontollaran. I en això, que fa anys que s’hi van posar. Quan l’intent de 2009 amb la grip A va fracassar - sobretot per l’actitud d’Alemanya i la de l’il·lustre Wolfgang Wodarg, el metge epidemiòleg, cap de Salut europeu, que no es va creure el parany en cap moment -; aleshores, l’Organització i tots els sequaços s’adonaren que calia fer bé les coses; i per això, els moviments independentistes escocès i català, que els anaven com l’oli en un cresol, començaren a rebrotar. És cert que hi havia el caldo de cultiu en una població fastiguejada, però els mitjans i els interessos del BIS, feren de les seves. Només ens hem de fixar que el país d’Europa que està essent més devastat de resultes de la ’immensa mentida’ és Espanya, i que Catalunya, amb els ximples i paràsits que la semblen comandar en la plena deriva definitiva, hi col·labora amb tota l’ànsia de què és capaç. Per això, avui Catalunya ja és el més semblant a la repugnant presó que anhela el BIS.

Quan el Constitucional espanyol anul·là l’Estatut, pràcticament, tots reconeixem - aquí, a Espanya i a Europa -, que si hagués estat ignorada la inconstitucionalitat de l’Estatut, i hi havia prou raons (hi ha articles inconstitucionals que estan vigents en altres estatuts): res de tota la ‘revolta’ catalana hauria esdevingut. Tanmateix, contra tot sentit comú, s’encenia una flama que feia perillar l’estabilitat a Espanya i contribuïa a desestabilitzar la resta d’Europa, amb l’agreujant del Brexit i l’oposició escocesa. Com sempre, el BIS imposava la por, la desestabilització política, econòmica i emocional. Val a dir, que el primer símptoma que això no era del tot net, me’l donaren els feixistes i unionistes recalcitrants en argumentar que l’Open Society de Soros estava darrere del moviment independentista català. Vaig pensar, és clar, que tot era una argúcia per incloure els jueus en tota la trama i desvirtuar més encara el moviment independentista. Però el cas indiscutible és que Soros és a casa nostra i té una ‘comuna globalista’ oberta al carrer Rosselló, dita ‘ISGlobal’ (Institut de Salut Global); curiós, oi?

No entraré a fer una reconstrucció cronològica del procés, etern i sense objectiu, però m’hauré d’aturar en Carles Puigdemont. L’assumpció de la Generalitat pel M.H.P. fou un cop sòlid i que féu una mica de tremolor en les esperances destructives de Soros per a Espanya. Però aviat tots vam veure com el femer europeu girava el rumb democràtic que semblava que era el seu fonament, i es passava totes les pròpies lleis i garanties pels engonals, i obeïa les directrius del BIS, que els feia sotmetre’s a la repressió espanyola; que no per altra raó, els tres criminals de la UE foren disfressats de belles princesetes en un acte de reconeixement ben bufó, on reberen la distinció del Borbó. El criminal Soros volia desestabilitzar Espanya; no tenia el mínim interès en una independència. Tal com passa amb Escòcia: és només qüestió de remenar, distreure i enfrontar la gent. A ell res no li importa més que el seu benefici; menys encara la llibertat de ningú. El fet fonamental, per a ell i les rates sòcies, és crear caos. Per això, Soros refermà l’altre flanc del conflicte, i així Pedo Sánchez, Inés Arrimadas i Pablo Casado foren convidats a Bildelberg, on reberen les instruccions del BIS. Rajoy ho havia fet molt bé, segons el criteri de l’escòria hipòcrita europea, però ara, es necessitava un canvi, un motiu de noves esperances progressistes i nous cants de llibertat i consens. Els bens catalans, després dels lamentables incidents protagonitzats pel porter de discoteca (imagineu com ha de ser de trist un país, que fa conseller d’interior un goril·la d’establiment nocturn!), necessitaven una mica de descans, necessitaven que se’ls obrís una porta de sortida, ja que en cas contrari, hi podria haver una revolta que no podrien controlar i que faria impossible la ‘immensa mentida’. Imagineu-vos la situació: una revolta activa i encesa de Catalunya (el poble, és clar) contra Espanya. Us penseu que la gent s’hauria tancat a casa, aleshores, i s’hauria cregut la immensa mentida? Si ens arriben a dir en plena revolta la mentida del virus, la pixarada de riure dels independentistes hauria estat monumental. «Més por fan les bales que el que no existeix!», hauríem dit. I fins ens hauríem pensat que era una estratègia dels espanyols per cloure’ns als corrals i evitar la violència i el ‘suposat’ desprestigi internacional (encara que Israel massacra el que li rota, i ningú alça la veu). Per això, s’instruí adequadament els tres genets de l’apocalipsi: tu Casado, calla; tu, Arrimadetes, estigues amatent per ajudar els socialistes quan els faci falta o si els socis d’ERC fallen; i tu, Pedo, fes l’idiota, que és el que millor saps fer. I així van anar les coses. El Pedo va rebre totes les ordres que feien falta del seu amo i senyor. Soros li indicava com arribaria la pandèmia, com era el protocol per matar la gent, què havia de fer, i que no es preocupés dels catalans, que ell ja els tenia des de bon començament ben agafadets dels pebrotets. El pobre Puigdemont s’havia equivocat, com era d’esperar, ja que qui l’enganyava era el mateix Soros. Ara comprendria, quin remei!, que l’única sortida per al seu partit i la colla de ganàpies inútils, era mantenir l’obra teatral: tot decorat, sense realitat. Per això, Sánchez no ha tingut cap problema de cap tipus per la situació a Catalunya, i l’ameba ha fet el paper que Soros li va passar – encara no sé per quin mitjà o ONG - per a satisfer els seus interessos: Quan arribi la Covid, mata els vells, fes-te la víctima, acolloneix els teus imbècils ciutadans i tens garantia que el teu futur serà agradable i satisfactori. Després signava donant-li les gràcies. O és que potser em direu que l’ameba de la Generalitat no sap que té una organització criminal com la ISG al carrer Rosselló i no sap qui són els ‘amos’? I val a dir, que m’agradaria saber quines i quantes organitzacions catalanes reben finançament o contribucions desinteressades de les sucursals de l’Open Society. Seria molt interessant i instructiu saber-ho, perquè ens explicaria moltes coses. La mà negra de l’Open Society és arreu, i a Catalunya mou els fils de l’ameba, essent aquesta organització mundialista, probablement, la institució més perversa i enverinada de la història del món.

El control de la premsa fa possible al BIS de manegar la gent com els rota des de fa molt de temps. Saben que si tots els diaris criden a la insurrecció de forma directa o indirecta, hi haurà insurrecció. I saben també que si tots els diaris acolloneixen la gent – com ara amb la bestiola - i els fan restar a casa i evitar una ‘mortaldat’, la gent romandrà a casa. Per això, primer apaivagaren els ànims catalans i feren que els traïdors representessin l’obra teatral «La persecució judicial i la taula de negociació», i després, assolit l’ensopiment dels catalans, van donar les ordres als pamflets perquè la gent romangués a casa tot destruint l’economia i pendent de la ‘immensa mentida’. La col·laboració de l’ameba, que hi ha posat tot el que ha pogut de la seva part, ha estat fonamental per a l’esclavatge definitiu de Catalunya, i gràcies a les seves diarrees dictatorials, la gent roman a casa, es passeja embolcallada, i permet que se’ls destrueixi l’economia i el futur. Som així de babaus! Per això, la feina de Soros a Espanya, ja està feta, ha ensorrat l’economia del país, i l’ensorrament posarà en riscos d’estabilitat les grans economies europees: Tot sota control (com deia una portada de ‘The Economist’; l’oracle dels Rothschild i els Agnelli.

- Senyor Soros, i els catalans?

- Quina merda són els catalans? (I encara riu ara)

Per això, tota la classe política catalana és inoperant i incapaç de res de res, ni de governar. Això és el que vol Soros, que els ganàpies i discapacitats dels polítics catalans es barallin per les garrofes i que mantinguin la incertesa de la ‘impossible’ independència, amb la qual es té la gent allunyada de la realitat. El frau és el que manté els escons i la bona vida dels paràsits que mai s’haurien arriscat ni mai s’arriscaran a res per assolir la independència. I aquells honrats polítics que creien que sí, una volta han vist tota la brutícia, se n’han desempegat del tot desenganyats. Però, hi ha altres ‘polítics’, com l’ameba, que han vist l’oportunitat ideal per convertir-se en algú i esclavitzar la població. Com diu molt encertadament el psicòleg alemany Franz Ruppert (hi ha un vídeo on diu, cito de memòria:) - és una persona amb traumes infantils, ja que quan algú exerceix la subtil violència psicològica contra gent innocent, és que es pren una venjança antiga amb els indefensos. Així pot arribar a ser de miserable, el president de la nostra comunitat! I no hi ha una sola paraula desencertada per part del psicòleg. L’actitud de Torra demostra que és un infeliç.

Bé, no sé si he estat prou explícit. Han jugat amb nosaltres, perquè els que juguen la partida de veritat, jugaven a una altra cosa. Els polítics ens han enganyat, la qual cosa no ha de sorprendre ningú, perquè és la seva ‘professió’. I les tietes encara clamen per un somni mort. Al cap i a la fi, ni Espanya és un país independent! És una tirania subdelegada en el Pedo i Pablo, que durarà fins a la victòria final del BIS, moment en el qual els ‘Picapedra’ passaran a la història. El fet de creure avui en la independència és tan absurd com pensar que Nobita pot dirigir res; després que ha convertit un somni ‘social’ i secular, en el club més ridícul i patètic del món. Quan Torra i Sánchez hagin consumat la venda dels respectius països, a la península ja no hi haurà res més que la magnífica fantasia del món dels Soros i companyia.

Un món emmordassat, un món sense contacte, un món sense intimitat, un món sense secrets, un món d’obediència i disciplina, un món de borregos que pasturen fins que arriba el camió per dur-los a l’escorxador.

Tota la política és un parany. Tots són uns impostors. Cap d’ells brega per altra cosa que la seva butxaca, i avui, més que mai. Penseu, si no, en la Colau, que d’ara a quatre dies, és capaç de cobrar per fer ús del nom de la ciutat. En aquesta guerra, als polítics els han donat carta blanca per robar els seus ciutadans, i si no, sospeseu això:

- En la terrible situació econòmica (el 50% dels establiments d’hostaleria poden tancar a Catalunya i el 33% dels autònoms, ja fa tres mesos, que deien que no podrien continuar; la producció industrial i les exportacions en hores baixíssimes, la classe mitjana a fer punyetes...), però el Govern cobra els impostos a tothom, el Gobierno els seus, i l’Ajuntament els seus. Tu no treballaràs, però als paràsits protegits pels criminals, els has de pagar. Com passa amb la màfia: No hi ha la mínima diferència. No són Institucions públiques, són organitzacions criminals.

- Havent estat imposada l’obligació del morrió, l’impost d’IVA sobre el morrió és del 21%. Essent una imposició per raons sanitàries, si els criminals del govern, no fossin uns criminals, farien una exempció d’impostos en una ‘necessitat tan urgent i necessària’. Però, no ens enganyem, els calerons de la immensa mentida engreixen i mantenen les seves butxaques.

Tanmateix, com hem vist, no fan res per la gent, per què? Perquè el robatori continua, i això és campi qui pugui. Per tot plegat, als nostres polítics els importa un rave la independència, per bé que ens amaniran tothora els discursos amb la independència, així els independentistes teòrics, com els independentistes traïdors, com els independentistes del CNI, i fins i tot els dependentistes nacionals, que la independència és el que els permet de jugar al joc de les cadires, que tan agrada a la quitxalla i als deficients intel·lectuals.

En fi, l’únic que us puc dir, és que quan els lladres us convidin a votar, resteu a casa, no embruteu la vostra consciència amb un vot. Només amb el rebuig multitudinari, hi haurà un argument per fer-los fora. El teu vot els legitima. I res no hi ha de més il·legítim que els ramats de bestiar que empastifen de tifes el que en el seu dia fou el Parlament de Catalunya, la representació de la voluntat del poble català, que mai no havia estat tan denigrada, envilida i humiliada com avui.