LA VACUNA DE LA FELICITAT ETERNA O QUAN ELS LLIMACS FAN POLÍTICA

 

No sé ben bé per on començar, si pels ‘filantrops’ de les farmàfies o pels llimacs que embruten els parlaments de bava llefiscosa. Els primers són els amos dels llimacs, i potser per això, començaré per aquestes corporacions que atempten constantment contra la salut pública, entre aplaudiments efusius de tots els llimacs - amb les antenes, és clar -, així que els filantrops els han omplert el pap fins a dalt d’enciam (calerons). Si fossin gossos mourien la cua, però essent llimacs, aplaudeixen amb les antenes, que de vegades s’entortolliguen, amb tanta mala bava.

Les corporacions contra la salut tenen un interès desmesurat en la vacuna. Una vacuna que és absolutament innecessària perquè la malaltia és una grip comuna una mica més virulenta; perquè hi ha tractaments molt eficaços i barats – que són perseguits sense treva pels llimacs, que com llisquen en la seva pròpia excreció, de seguida aturen el metge que salva els seus pacients, perquè com mol·luscs sense closca que són (mai millor dit sense ‘closca’) només serveixen per a menjar i deixar rastre de sang, de merda o d’injustícia) -; a més a més, perquè hi ha una vacuna oral, desenvolupada a l’Argentina des de fa anys pel doctor Hugo Luján – avui, amenaçat de mort... per qui estarà amenaçat de mort? -, que tot i els bons resultats experimentats en animals, els ídem del govern argentí no la doten de finançament, mentre el Gran Llimac de la república, posa l’estora roja a les farmàfies de Gates. (Dit a part, Alborto Fernández, sense el mínim dubte ètic, moral i judicial, ha de ser ajusticiat, només que sigui perquè un avortament humà com ell, ha de ser exterminat així que se’l descobreix, tingui vint, cinquanta o noranta anys. La baixesa humana d’aquest rèptil, no pot merèixer ni la consideració d’escoltar-lo. I sé molt bé què em dic, perquè he seguit de ben a prop la situació a l’Argentina, i els crims imperdonables d’aquest avortament, que no per altra cosa se’l coneix com ‘Alborto’ Fernández, no mereixen ni un segon de dubte, perquè un segon de dubte seria contrari a tota ètica. Us ben asseguro que us serà molt difícil de trobar un excrement com ell. Els altres se li assemblen molt, però la impudicícia de la seva pocavergonya, ofendria fins i tot al mateix Michael Corleone. Que fins i tot hi ha honor entre criminals! Però d’això, d’honor, res no trobareu en aquest excrement de la creació).

Volia parlar de les farmàfies i derivo cap als llimacs que fan política. La veritat és que parlar de farmàfia és parlar de l’organització criminal més perversa i assassina del segle XX, ja que els seus morts i tortures vitals deixen en ridícul les xifres de qualsevol dictador, per més genocida que fos. Ara volen fer una vacuna per fer-se multimilionaris amb una facècia de molt mal gust. Si als parlaments hi hagués éssers humans i no mol·luscs gasteròpodes, faria temps que els haurien parat els peus, però vés a un llimac i digues-li res que no sigui menjar enciam; no escolten, no hi senten, mengen i bavegen, més, no se’ls pot demanar. La desgràcia per a tots, és que han infestat la casa del parlament, i entre tanta bava llefiscosa no hi ha ésser humà que s’hi senti a gust. I com els eriçons no freqüenten el zoo, no se’ls poden menjar. Quina neteja farien unes quantes famílies d’eriçons al cau immund dels llimacs!

Volia parlar de farmàfia i tothora em surten els llimacs arreu, com si acabés de ploure. Potser és perquè la farmàfia apart del robatori amb fal·làcies, vol imposar un règim que permeti de viure més feliços els llimacs obedients? Doncs, sí. Aquesta és la realitat: ‘la immensa mentida’ és un experiment de control psicosocial, al qual han accedit tots els llimacs del món. En gran manera, perquè així s’asseguren la pitança i permetran als seus amos, amagats darrere de les farmàfies, controlar absolutament el ramat de bens que incomprensiblement els mateixos bens han permès que governin els llimacs. L’únic interès de la vacuna ha de ser el control. Potser no sigui amb un microxip inserit a la pell, com ens diu l’Apocalipsi, potser tampoc sigui amb una vacuna que ens emmalaltirà, com diuen els ‘conspiranoics’, o que ens deixarà estèrils; potser tampoc sigui amb una vacuna que, com un antivirus d’ordinador, s’ha d’anar renovant anyalment, amb els beneficis que un frau com aquest comporta (sempre tolerat pels llimacs, que a més, bavegen més encara, quan els volen posar ordinadors a les aules; si no, pregunteu-ho al Bargalló o a l'Amlo). Potser no, potser fins i tot ens inocularan aigua destil·lada amb la fi de confegir una excusa per a un ‘passaport sanitari’, que junt amb el control per telèfon mòbil, seran el primer i definitiu pas a l’esclavització de la població mundial. De fet, a Irlanda, els llimacs ja han fet un anunci oficial del ‘passaport sanitari’ amb tots els grans i immensos avantatges que comporta. Si fa no fa, l’eslògan subliminar diu: Passaport sanitari, l’ingrès al món feliç de la seguretat!

Volia parlar de les farmàfies i me’n vaig ‘per les branques’, que semblo un Tedros qualsevol! Les farmàfies són organitzacions dedicades exclusivament al crim, per bé que tenen subseccions com a bugaderia, les quals subseccions els serveixen per rentar-los la cara i poder permetre l’aproximació confiada dels llimacs. I els llimacs hi acuden com les mosques van a la mel. Si sabéssiu quina mena de valors tenen els llimacs!

Però, deixem els criminals professionals, i passem a fer zoologia, que sempre és un tema més amè i natural. Tots sabem que la natura té de tot, animals meravellosos com les abelles, animals espectaculars com les balenes, animals extraordinaris com els elefants, animals sorprenents com les aranyes, animals perillosos com les serps verinoses, animals perniciosos com la rata i, per concloure la interminable llista, animals repugnants com els llimacs. Per què són repugnants els llimacs? Perquè no tenen cervell tenint-ne, perquè tot ho deixen llefiscós, perquè només mengen i es procreen, perquè són repulsius a la vista i al tacte, perquè ni per a menjar-se’ls serveixen, i perquè l’única cosa amb relació als humans per a la qual semblen fets, és per fer mal, per fer malbé collites; mal inútil, però mal. Déu sabrà per què els creà, potser per a donar a menjar els més simpàtics eriçons i a alguns ocells, no ho sé. El cas és que no em fareu plorar si em llegiu la trista notícia de la desaparició de l’espècie dels llimacs en totes les seves variants (que en són moltes, a quina més nauseabunda!).

Parlem doncs dels llimacs. Com són muts i tenen poc enteniment, ens volen a tots muts i amb poc enteniment; com són solitaris i egoistes, ens volen a tots solitaris i egoistes; com són fastigosos i viscosos, ens volen a tots amb la mateixa moral; com són estúpids i molls, ens volen a tots amb el pensament estúpid i moll; com són arrossegats i escupen bava si se’ls ataca, així ens volen, arrossegats i ben irats. El llimac, per deficiència intel·lectual, vol que tothom sigui llimac, per això, perquè odien la dignitat, la llibertat i la voluntat, volen que tots els animals siguin indignes, esclaus i obedients a la voluntat de l’amo, com ho són ells. Amb lleons, les farmàfies no haurien assolit l’èxit, abans haurien estat devorades pel felí; però amb llimacs, la cosa és fàcil, deixa’ls empastifar el camp i posa’ls enciam a l’abast, i acabaran amb tota la collita del país si cal. I per això estan els llimacs, que, recordeu, avui es reuneixen vestits amb les millors gales i amb tota la sumptuositat que els permeten les baves, a les seus parlamentàries.

‘Llimacologia’ catalana:

El president de la nanoindependència es tirà enrere perquè la independència no valia la mort d’una persona. Aplaudim, encara que no tingui sentit, aplaudim. Són coses dels mol·luscs i se’ls ha de comprendre una mica. Aplaudim, au. Però, a començ d’any, resulta que al llimac substitut de torn, li van oferir uns certs beneficis, i aleshores no ha importat gens ni mica que no en fos un, el mort, sinó que hi han posat els que han pogut, esmerçant-se a obeir les ordres de l’organització amb seu a Ginebra. I el llimac principal ha bavejat, s’ha fet el malalt, ha fet el ridícul, ha fet el ximple i ha comès el pitjor atemptat perpetrat a Catalunya en tota la seva història, però el llimac bavós, tot i això, és feliç. És el que tenen aquests bestioles, emocions, cap ni una. Són mol·luscs sense closca, però la veritat és que semblen més una closca sense mol·lusc que un ésser viu. No morirà un català per la independència, que per als independentistes és la mateixa llibertat, no, això no; però matarem uns centenars de vells per fer contents a uns estrangers que volen riure una estona i fer uns calerons. Prou saben que els favors es paguen, els llimacs, una altra cosa no sabran, però aquesta és l’abecé del seu coneixement. I ves, què havia de fer la família principal del Principat, matar vells, com haurien matat joves o nens. A ells, no els demaneu reflexió ètica, perquè no saben què és reflexionar i menys encara que cony deu ser l’ètica. Enciam i baves, és el seu món.

‘La vacuna de la felicitat eterna o quan els llimacs fan política’ no m’ha sortit com jo volia. Potser si escric: ‘Quan els llimacs fan política o la vacuna de la felicitat eterna’, potser hauria estat més clar per fer entendre que la tirania només es pot imposar amb una aparent ‘felicitat’. Han creat por, ara ens fan terror, aviat arribarà l’horror, i aleshores, entre la segregació abusiva de baves de felicitat, els llimacs ens oferiran el món perfecte, l’etern sotmetiment als amos que els donen l’enciam. Veurem si serà mitjançant la inoculació forçosa de la vacuna, que els llimacs no tenen escrúpols; o mitjançant la subtilitat del frau polític i la rendició de totes les llibertats, que l’estafa i la mentida són l’únic coneixement d’aquests mol·luscs. I si no em creieu, recordeu que l’home que no volia un sol mort per la independència, l’altre dia va votar ‘no’ a l’espargiment de material genètic entre la ciutadania, però, tingueu-ho molt present: sense proposar-hi esmenes; no fos que els amos s’enfadessin. Va dir amb la hipocresia repugnant que els caracteritza: ‘No, però feu el que us doni la gana amb la gent’. El nivell ètic d’un llimac és tan llefiscós com el rastre del seu camí.

I no, no hi excusa. Un llimac és un llimac, i un ésser humà és un ésser humà. Qui no entén això, està més a prop de ser un llimac que un ésser humà. Ho he escrit en algun altre lloc: hi ha més diferència entre dos homes que entre un home i un simi. Fins que no ens adonem d’això, no haurem fet un pas en la civilització. El tracte a un humà no pot ser mai el mateix que el que es dedica a un ésser humà; fins que no comprenguem això, no hi podrà haver justícia. I sense civilització i justícia, la nostra espècie està en extinció, perquè només de somnis està constituïda la nostra vida.

Mateu els somnis i no us restarà vida, només el lliscament a la recerca de la verdura.

«Els llimacs són tan repulsius

que fins i tot és repugnant

de trepitjar-los».

Si volem salvar l’espècie, haurem de fer el cor fort, dir amb tota la força de la nostra veu; No! i Prou!, i fer el cor fort. A aquestes bestioles se les combat amb la consciència. No calen manifestacions, actes de violència ni enfrontaments i discussions. Cal dir: No! i Prou!

Després ja farem justícia, ara sí, una NOVA JUSTÍCIA, la que no mira drets i sospesa els fets. I recordeu una de les definicions amb què començava l’últim escrit:

Crim: Violació greu de la llei moral.

Amb aquest principi (ètic) hem de jutjar tot aquell que violenta la llibertat; i a aquells que amb més vergonya encara, han traït el seu poble i país per a benefici personal en resposta a una insana i covarda obediència. Això es pot dir més alt, però no es pot caure més baix.