QUÈ ÉS UN PARLAMENT ?

Per aclarir l’assumpte de bon començament: un parlament és una instal·lació teatral que reuneix tot i el pitjor d’una societat, això sí, envoltada de protocol, aparent respecte i llustre, i farcida fins al moll d’hipocresia, tot, amb els vestits de la sinceritat i la solidaritat humanes, que per això, en el fons del fons, i sense el mínim dubte: és un femer; el centre on s’aboquen els residus i les escombraries humanes d’una nació.

Que ningú no es posi les mans al cap, i si qui em llegeix és un polític, que no es faci l’ofès, que ell sap molt millor que jo quina mena de màfia i organitzacions criminals són els partits polítics, unes institucions dedicades a l’espoli, a l’enriquiment il·legal i a la traïció a la nació i als ciutadans, això sí, tot amb cara de preocupació, amb paraules consoladores com les que es fan servir per calmar els nens, i amb tot d’elements fortament significatius per a la gent, però prostituïts fins a l’abjecció per les deixalles que asseuen les natges als escons mentre paren la mà. Aquesta és la feina d’un diputat, asseure el cos i parar la mà.

Fa molts anys que els polítics són delinqüents comuns al servei d’uns interessos cada volta més foscos i corruptes. Només heu d’analitzar l’economia i la política de fa cinquanta anys fins ara per adonar-vos-en. Hi ha hagut criminals impunes de tot tipus: terroristes d’estat (Felipe González), criminals amb delictes de lesa humanitat (José María Aznar López), mafiosos sense escrúpols (Jordi Pujol, l’emètic...), etcètera, però no trobareu un sol parlament al món que hagi actuat contra aquests tipus de criminals. L’oposició només malda per embrutar la imatge del delinqüent per obtenir-ne beneficis (ser elegits, gaudir del privilegi del robatori sistemàtic i impune, i trair totes i cada una de les promeses electorals), però mai exerciran la persecució d’uns criminals que ho són tant, com ho són ells. Al cap i a la fi, la democràcia és el joc de repartir el pastís entre els sicaris dels poders reals i privats. Qualsevol altra versió és un engany. I qui no em cregui, que analitzi els ‘reals’ canvis que hi ha hagut en el país quan hi ha hagut un canvi de partit en el govern, i veurà que res que sigui veritablement significatiu; que tot és la mateixa brutícia, només que netejada per damunt amb draps nous i paraules detergents i buides.

Els homes que s’asseuen en els parlaments, ja siguin nacionals, autonòmics, els ajuntaments, o la casa de la Gran Bagassa babilònica, el Parlament Europeu; tots són el mateix. Cap d’ells no té gens d’interès en la gent, en el país ni en el futur, la seva única i exclusiva preocupació són els dinerons del compte-corrent; i prou que saben que els dinerons del compte-corrent són en els bancs. Per tot plegat, no cal fer gaire més reflexions.

El joc polític consisteix a enganyar tothom dient-los les paraules que volen sentir, farcint-ho tot de promeses que saben que incompliran, però que els garantiran el compte-corrent. Després, una volta han rebut ‘els honors’ dels càrrecs, tot és asseure’s i esperar l’augment dels dipòsits a final de mes, això sí, presentant tot acte públic i solemne, que és un exercici de propaganda per a la persona, sobretot, i per al partit; garlant imbecil·litats sense substància (assenyalant l’altre com a culpable de tot, com ho fan els nens; que aquest és el seu nivell intel·lectual) i sense el mínim interès per resoldre els problemes de la gent, ja que els seus problemes financers de projecte de futur són infinitament més interessants que el frau en què estan involucrats. TOTS ells són delinqüents, i els que no ho són, breguen per ser-ho, que per això mantenen els escons, confiant que algun dia els somriurà l’oportunitat. CAP individu HONRAT pot dedicar-se a la política avui, i fins i tot diria, que CAP individu decent i íntegre pot tenir contacte amb aquestes prostitutes que per vestir lluentons i exhibir-se sota els flaixos, creuen ser alguna cosa més que pures bardaixes. I no cal demanar-los perdó, perquè la veritat no necessita d’amagar-se sota cap excusa: al pa, pa, i al vi, vi.

Si parlem del femer europeu, podem veure que el Parlament (amb mil paràsits i acòlits) no serveix absolutament per a res, perquè les decisions les pren la Corrupció Europea d’acord a les ordres del BIS per veu del BCE; i la colla d’animalons només voten sense que el seu vot signifiqui res. Això ho hem vist amb la proposta d’alliberament de les restriccions a la manipulació i experimentació genètica, i també amb tota ‘la immensa mentida’, en les quals els animalons han anat cobrant sense aportar res de res que defensi els interessos dels ciutadans que se suposa que els criminals pretenen defensar. Fixeu-vos que la llei que permet la gestió indiscriminada i sense control de microorganismes manipulats genèticament, fou votada unànimement en contra pels animalons, però tots ells sabien que tant se valia què votaven, que la Corrupció farà igualment la seva; per això, tot i sabent que el fet de presentar esmenes obliga a la Corrupció Europea a haver d’atendre i resoldre la reclamació de l’esmena tot donant-ne explicacions, tanmateix, CAP dels animalons va fer cap esmena, per la qual cosa, els mesells delinqüents del parlament europeu han donat carta blanca al BIS (votant-hi en contra, en el súmmum de la imbecil·litat política!) a fer el que vulgui amb els ciutadans europeus. I sí, entre aquesta colla d’animalons, hi ha Carles Puigdemont i la resta d’herois de la independència dels vuit segons (o set, que ja no recordo exactament la dada correcta del nombre d’eons).

I si ens acostem a la península, cal que escrigui res del Parlamento Español? El nivell polític, ètic i intel·lectual que es reuneix en aquell cau d’escurçons, es comparable al que trobareu en les larves que desfan els cadàvers. Poc més a menys, aquesta és la seva feina i per això són el que són. El grau de corrupció és tan gran que considerar digne un polític és una ofensa a la intel·ligència. I dia sí dia també, ens aporten proves indiscutibles dels seus crims. Tanmateix, allà les coses sempre s’han fet així, a l’estil Corleone.

I si entrem en l’annexe del zoològic, aquí, a casa, ja és perquè ens caigui la cara de vergonya. Els darrers cinquanta anys són un insult i una degradació constant de la Institució, i avui hi tenim una exhibició de baixesa, ineptitud, inutilitat, hipocresia i deslleialtat, que si el Parlament fos un ésser viu, sí, si el Parlament fos un ésser viu, se suïcidaria. Què fer si no, després d’alguna de les moltes festes de protocol on els animalons gaudeixen com nens en una discussió exculpatòria, fent el ximple i acusant-se els uns als altres dels mateixos crims i de les mateixes intencions, això sí, essent les meves les bones, i les dels altres, les dolentes; essent les unes i les altres, una i la mateixa cosa. I al capdavall, i com sigui que això és un teatre per a idiotes, després, els veus rient els uns amb els altres i fent-se petons a la boca (bé, ara no, que es veu que tenen por del ‘brom’ – el ‘moquillo’ de l’altiplà)). La pocapena que tenen els descriu a tots. Canvien de parer avui per demà, canvien de partit avui per demà, canvien de discurs avui per demà, i allà on deien naps, ara diuen cols, i no se’ls estarrufa el nas ni res de res, somriuen com estúpides decoracions televisives i se senten satisfetes d’haver tornat a ensarronar la gent amb el seu posat distingit i responsable, que és la façana del bordisser i del baliga-balaga quan està en plena activitat ‘política’.

Per què en política no hi ha una normativa que castigui amb serioses penes de presó i substancials sancions pecuniàries la mentida? Un polític mentider és un TRAÏDOR als seus votants, als quals se suposa que representa. El nyeu-nyeu de la seva parla hipòcrita hauria de ser impietosament castigada a perpetuïtat, ja que: com podem confiar en una persona que traeix voluntàriament i sistemàtica la fe que diu defensar i confessar? Un polític mentider hauria de pagar la mentida amb penes de presó. Ah, és clar, aleshores els parlaments serien buits!... Doncs, no em contradieu i penseu què hem de fer.

I per concloure aquest escatològic escrit, vull referir-me a uns pocs miserables del govern català, tot deixant apart el maniquí de la segona autoritat, ja que només el fet de pensar en una repugnància humana i ètica com ell, m’altera la circulació i la pressió de la sang. Per això, a aquest impostor i als col·legues del partit del mossèn ‘que menja senglars a la presó’, els deixaré apart, que prou bé que s’entenen amb el neodictador espanyol i li riuen les gràcies. Al capdavall, tot resta entre hienes.

De la patètica Alba Vergés poc a dir. Pertany a Espanya Republicana Constitucional, és economista i enginyera tècnica en informàtica, que per això és la màxima responsable de Sanitat. No cal aprofundir-hi més.

De Josep Bargalló, un altre espècimen d’ERC, què dir? Si és un intel·lectual! És l’home que convertirà les escoles del país en camps de concentració i tallers d’ensinistrament i adoctrinament per als nostres nens i joves. I per si aquest crim contra la llibertat i la dignitat del futur del país fos poc, el molt intel·lectual rumia d’impartir classes d’islamisme a les escoles catalanes. Ja era hora, cony! Amb la profundíssima tradició islàmica de Catalunya, ja era hora que algú, il·luminat per la magnitud dels seus coneixements, ens obrís aquesta porta! Tots sabem que sense la invasió àrab de la península, res del no-res que existeix ara, existiria: i no podríem enorgullir-nos de ser catalans. Quanta saviesa i visió de futur! Serà tan bonic de veure a les nostres escoles la reproducció dels dibuixos de Peter Biziou per a ‘The Wall’ de Pink Floyd, portat a la pantalla per Alan Parker! No em direu que no serà estimulant veure els nostres fills marcant el pas de l’oca i essent triturats per les màquines de carn! Molt bé, Bargalló, en acabat, escriu un llibre sobre l’experiència. Ara bé, Josep, si encara tens neurones al cervell, pensa, que si hi ha un delicte que en justícia mai no pot ser perdonat: és l’atemptat contra la innocència.

I acabo amb Chakir el Homrani, un altre espècimen d’ERC, català-àrab, i per això, suposo que molt amic de l’anterior. La vergonyosa política d’aquest nouvingut és particularment esgarrifosa. Que hagi nascut a Barcelona no vol dir que sigui català. Heribert Barrera, l’últim il·lustre d’ERC abans de canviar Esquerra per Espanya, Republicana per República i Catalunya per Constitució, ja ens va advertir assenyadament del risc per a Catalunya i el català de la immigració injustificada. És clar, ningú no el va escoltar i el van titllar de ‘nazi’, que és l’acusació que avui es fa servir habitualment quan una persona diu alguna cosa amb seny. I amb això, es dóna més força a l’oficialitat, un moviment més terrorífic encara per a les llibertats. Doncs, aquest àrab està fermament preocupat pels àrabs. Catalunya li importa una mica menys que un cagalló de gos, la seva preocupació és que els impostos que el mantenen, mantinguin els nois de la seva ètnia que, com tenen un règim tirànic allà, a casa seva, no poden desenvolupar-se i créixer. Per això, els catalans hem de fer-nos-en càrrec i, si cal, perjudicar el nostre progrés per a benefici d’aquests pobres nois que quan arriben a Catalunya són vestits, se’ls dóna allotjament i uns dinerons per a despeses, se’ls educa i se’ls insereix en la societat, de vegades amb robatoris o violacions o baralles, però són germans de sang del nostre conseller, i els hem de protegir; que com sigui que no se’ls ajuda prou amb els diners dels catalans, ara vol bregar perquè siguin els primers a trobar feina quan facin divuit anys, que els pobres, sense els seus pares, allunyats del seu país, han de malviure amb tot pagat pels catalans, i després se’ls abandona. Miserables catalans! Egoistes! Nazis! En Chakir és sociòleg, i li hem de fer cas, que ell hi entén, d’això. Els àrabs tenen tot el dret de viure dels ajuts dels catalans, ell és àrab i català. No ho enteneu. Tot el món és un gran país i ell ens ho vol demostrar. Si el teu fill no pot estudiar perquè després de pagar els teus impostos a Espanya i als lladres virreis de Catalunya, no et resten diners i no reps una beca per al teu fill perquè ets un egoista i nazi català, pensa en els nois àrabs que has catalanitzat, en els nois que has educat, que has vestit, que has alimentat i als quals aviat donaràs la feina del teu fill; encara que els àrabs parlin en castellà, que això, tampoc no té importància. Tu, catalanet, paga els teus impostos de l’esforç del teu treball si encara avui pots treballar, que mantindràs els teus sacrificats governants que s’embutxaquen milers d’euros mensuals per l’esforç de servir a Catalunya, i quan arribis al cel, a les portes que vigila sant Pere, pensa en la compensació quan et dirà: «Catalanet, quant de bé no has fet a la gent necessitada! Ara gaudiràs de l’etern descans i de la pau!».

De fet, no sabem quina sort tenim de poder gaudir de gent tant preocupada per nosaltres, tant, que si alguna cosa tenim garantida és la clemència celestial. No sigueu egoistes, penseu en el descans etern i l’edèn, una mica com hi pensen els moros. Potser no ho sabeu, però és així; i en Bargalló i el Homrani ens ho ensenyaran, perquè no hi ha cap pecat que no sigui fruit de la ignorància.

Ai, que em deixava la cirereta del pastís! El Torra, ras i curt - sense honors ni respecte -, el que va dir que era on era per fer la independència... Ai, serà demà, serà demà-passat? Frisso, com mai no he frissat! Sabem que ell és aquí per fer-la possible. Potser, caldrà convocar eleccions, perquè els de l’Estat són molt dolents, però molt. Potser sí, però confieu-hi, ell ens dirà que està aquí per fer la independència, per aprofitar l’oportunitat per servir als catalans i a Catalunya, ‘menas’ apart, i ja veureu, homes de poca fe, com d’avui per demà el Torra ens haurà convertit en independents, o és que en algun moment heu pogut dubtar del seu compromís i de la seva intenció? El fet d’enfrontar-se a Espanya amb l’excusa de ‘la immensa mentida’, no procedia, no. No podíem ser la Dinamarca mediterrània, millor l’Argentina de les ‘grans llibertats’ de Fernández. Molt millor convertir Catalunya en una presó. No fem goig tots, catalanets, uniformats amb el morrió que tant agrada al Torra? No us sentiu molt millor estant separats els uns dels altres per no morir en qualsevol moment per l’atac del fantasma d’una mentida? No sabeu gaudir dels moments d’intimitat que el nostre conductor, honest, sincer, treballador i humil, ens regala amb el confinament a la cel·la? Tot ho fa per vosaltres, desagraïts! I pensar que encara hi ha gent que pensa que l’home s’aferra a la cadirota prostituïda de la Generalitat per fer-se amb un raconet per als mals moments. Malpensats, desconfiats, mal pagadors, què us penseu? Que la seva feina és fàcil? Avui posa’t el morrió, ara fes-te passar per malalt, demà saluda el maniquí del parlament, l’endemà saluda el petit feixista d’economia, ara anima els teus consellers en la mescla de les cultures, i sempre, de sempre, amb la independència com a objectiu final.

És tot tan bonic, tan honorables són tots, que la veritat, de vegades, penses si no convindria fer una fogata de sant Joan i llençar-los tots a la purificació de les flames perquè sant Pere els rebi amb honors, i d’aquesta manera, perduts els nostres cabdills, els malparits dels catalans descontents, sapiguem de veritat què seria la nostra Catalunya sense el seu sacrifici abnegat i sense defalliment.

Tot el deshonor als qui encara ens fan veure que el cadàver és viu!