CDR, ‘LA COSA’, ‘EL MENJA-SENGLARS’ I UNA AMEBA

 

Aquests són els naips del joc de cartes de la política catalana que avui vull comentar.

Començaré amb els CDR. Crec que quan els CDR sortiren al carrer per primera vegada, fou després d’una inflamació aguda, intensa i perllongada de la zona genital; com també crec que sempre han estat organitzats des de la base, amb propostes d’enfrontament i defensa de la República, aquella que els polítics rendiren sense coratge i encara menys honestedat. Tanmateix, i sense que vulgui criticar els CDR, em penso que la situació actual del país és prou delicada per no donar cap oportunitat als nostres veritables enemics; que són els mateixos que mantenen el trio de personatges que en aquest escrit acompanyen el ‘CDR’ del títol, i que són on són i fan el que fan, per afavorir les intencions dels amos.

Avui el problema real no pot ser la independència, molt de compte amb això! Les eleccions i els cants de sirena que sentireu tothora, estan orquestrats per dividir-nos encara més, essent nosaltres ja, un pobre poble moribund que exhibeix la seva agonia en els zombis que recorren els carrers amb els ulls esglaiats, com els dels nens espantats per mentides infantils. La situació econòmica, social i personal de la gent reclama més urgència que una independència que ‘ells’ volen aprofitar per acollar més la rosca del sotmetiment del poble. Si hi ha actes de ‘violència extrema’ - com l’adjectivaran – tindran l’excusa idònia per mesclar ous amb nous i acabar de sotmetre aquest maleït poble a l’esclavatge del BIS. La lluita per la independència ara pot suposar la dependència eterna; apart de l’aprenentatge de la neollengua universal que ens imposaran. Com qui diu, ara cal remar tots els pobles plegats, sense enfrontar-nos entre nosaltres, sinó sabent molt bé que hem de mirar amunt per trobar el nostre enemic; això, mai no ha estat tan fàcil com avui! Si deixem de cercar una mentida que sura per l’aire d’arreu del món i mirem només amunt en l’escala social i els privilegis, de seguida tindrem la resposta a totes les preguntes. Si fa o no fa, sempre ha estat així, però avui és mirar i veure l’escàndol anunciat amb tot de neons que fan pampallugues, com en els bars de carretera, que, al capdavall, cap diferència hi ha entre aquests establiments i els Parlaments; com deia aquell: ‘tot són cases de putes’.

La negligència... No, la negligència no ha estat, és la complicitat amb l’enemic espanyol i, el que és molt més greu, amb el més terrible dels dos enemics de Catalunya i la llibertat: el que s’amaga a Basilea. Els CDR han de pensar que de l’Estat espanyol sempre se’n pot sortir. Avanço que serà més que prou difícil. Però del BIS no en surt ni Déu, que d’això s’encarregaran els servents de Satanàs que regeixen els destins d’Europa i de més de mig món. Per això, no confonguem ara les coses i els donem mastegada l’excusa per reprimir i silenciar tot el que desitgen callar. El joc de la independència és un muntatge asquenazita, i que Soros remeni la cua de diable i empudegui la Generalitat d’olor a sofre, ens ho hauria d’advertir. Certament, l’enemic és l’Estat espanyol, la seva absoluta corrupció i l’estat de descomposició; però els espanyols, la seva gent, no. Ells pateixen igual que nosaltres. Estic convençut que la unió fa la força, i ara els pobles han d’anar units, i si vencen, no crec en absolut que després del companyonatge en l’estat de guerra, la gent es vegi de la mateixa manera. No oblidem que si aquí ens han rentat el cervell, imagineu-vos el que han fet durant més de cinc-cents anys als espanyols! I ho dic perquè he viscut més temps allà que aquí, i puc assegurar que llevat d’Aragó, on se’ls ha de donar a menjar apart, la resta no té cap problema amb la nostra identitat. No hem de creure tot el que ens diuen, com nosaltres no creiem els qui ens diuen que a les escoles, els nens catalans es mengen a les hores de pati i en grans aquelarres els nens castellans per parlar castellà a l’escola. Això no passa, us ho asseguro.

Així doncs, CDR, confonguem-los! Si presenteu batalla, protestes o manifestacions, feu-les aplegats amb tot tipus d’entitats, seccions i faccions que vagin contra el poder corrupte establert. Penseu que aleshores, veient catalans amb espanyolistes, gent d’esquerres amb gent de dretes, autòctons amb immigrants, blancs amb negres, dones i homes agermanats, tots en una resposta única... us asseguro que començarien a témer per la seva victòria. Mentre els uns anem per aquí i els altres vagin per allà; si a més a més, hi ha enfrontaments entre aquests grups; si s’escampa una violència absurda i sectorial diversa i multitudinària, ells es fregaran les mans, deixaran anar els gossos del senyor Burns dels Simpson, i amb les forces de seguretat al carrer, només ens restarà la sortida de fugir o sotmetre’ns, perquè a les forces de l’ordre els han estat instruint i ensinistrant molt ben instruïts i ensinistrats sobre com volen que sigui el seu comportament: aparença de cordialitat i protecció en el tracte pacífic, i demostració de força i males puces en els contactes una mica alterats. Molt de compte, que quan nosaltres hi anem, ells ja fa dies que n’han tornat! Juguen amb moltíssim avantatge, i això no hem de sobreestimar-ho. Dit això, reflexioneu i tingueu present que la història ens ensenya que els més grans enemics s’han donat la mà a l’hora d’enfrontar-se a un enemic comú.

Ara toca el torn als enemics del poble.

‘La Cosa’. Aquesta cosa que ha embrutat el Parlament de Catalunya tota aquesta legislatura amb la sutzura de la traïció, ha declarat ara, en una desconnexió de la neurona atrafegada a mirar-se al mirall, que els independentistes no arribem al 50%. I després d’això, la neurona ha tornat a fer ganyotes davant del mirall tot sorprenent-se de com de maca és; mentre la resta de la Cosa, és a dir, la Cosa (en si, en diria), s’ha admirat de la neurona i les seves capacitats inductives, que algú que el veiés una mica de lluny, el podria confondre amb una mona amb pretensions estètiques, tant de mirar-se al mirall! Però, la neurona ha vomitat això, i el maniquí que la transporta com un carro de bous transporta fems, ha romàs tot satisfet dels seus dons d’endevinament. És clar, que després de llegir la descomposició neuronal expressada per la totalitat de la Cosa, un hom es pregunta: aquest babau havia de ser el president del parlament de la transició al nou estat? De veritat! La seva imbecil·litat és paorosa: Sense ser un 50% pretenien fer la independència? Ell ja sabia que no els érem? Per què aleshores va jurar defensar el president de la independència més fugaç de la història? Va jurar sabent que el trairia? Potser el mamarratxo, ja estava ben untat i sabia que la traïció sempre la podria ocultar en el seu posat d’home seriós i preocupat per no se sap ben bé què. Per cert, ara que hi penso: aquelles converses que li van gravar il·legalment, ja han passat a la història? N’estic convençut que el volgueren convertir en nou màrtir d’ERC, però la resposta de la gent, la gresca i les facècies relatives a la Cosa, els ha aconsellat de deixar-ho estar, que tothom sap que si hi ha algú en aquest miserable país que no s’ha d’escoltar, és aquest tros de quòniam que si li treus el mirall es posa a plorar. Traïdor i president de l’exparlament de Catalunya, faci un favor a la Humanitat, desaparegui, no insulti més la intel·ligència i el bon gust! Endugui’s el mirall si vol, però a una cova secreta que ningú no hi tingui accés... Sincerament, no sé com pot dormir. És clar, que per tenir males nits cal tenir consciència. Sense ella, el mirall calma i el fet de veure’s tan joliu i respectable, acomboia com el son dels infants, el son de la innocència que només tenen els infants i els deficients. Oh, sancta simplicitas!

‘El menja-seglars’. Què dir del mossèn vaticanista, si dient vaticanista, ja ho dius tot! Em va enganyar, com crec que ho féu amb tothom. Però aleshores de les eleccions imposades per Madrid, aquell desastrós 21 de desembre, vaig tenir clar que el nostre historiador de contes per a nens i nenes sensibles que estimen els nens i nenes dels veïns estimats, era la peça clau de tota la traïció. Després no ha fet altra cosa que demostrar amb fets la consumació de la traïció que conclogué en la seva primera part el dia 1 d’octubre i els posteriors, centrant-se especialment en la victòria electoral que el fes president de la putrefacta Generalitat autonòmica que es delia per dirigir. Però, ni amb l’ajut de l’enemic assolí de vèncer el MHP Puigdemont. I el mossèn, va restar retratat per a la història. Ara només cal veure el seu estat de salut. Sí, té maldecaps, segur, però és perquè no lliura Puigdemont a la Justícia. Una vegada que ho faci, sap que tot serà bufar i fer ampolles. Ha complert la seva feina i ha avortat el moment clau, però l’Estat espanyol vol venjança, i ell és el motor, i si no és el motor, pagarà la seva incapacitat en el compliment ple de la traïció, que això de les mitges traïcions no agrada ni a qui et compra; i els espanyols ho són molt, així. Per això, els seus peons ens maregen. La Cosa amb els seus posats i el petit feixista, ara president en funcions, gaudint dels privilegis de ser la mà dreta del traïdor i el que actua pel captiu en absència. I la veritat és que el petit feixista ho ha fet molt bé. Ja pot haver-hi crisi, que com les ratetes llestes que s’amaguen, no les veus, i se t’enduen el formatge, ell ha conservat el seu lloc a Economia (que és un acudit de mal gust, això d’economia) i fins ha pujat al tron del Palau. N’ha d’estar ben content! Ara vénen eleccions, i ERC guanyarà les eleccions, ja us ho asseguro jo, i encara que tots els catalans sense excepció votem Ciudadanos (en una manifestació pràctica que la política és una absoluta merda), guanyarà ERC. Soros ho té previst així, i si ell ho veu així, ja podeu posar totes les excrecions que vulgueu a l’urna, que l’homenet ja deu tenir fins i tot els resultats escrits des d’ara. La realitat política va així, companys! Tot el demés, teatre. Bé, doncs, el menja-seglars ha proposat de fer un 3 d’octubre permanent. Em contindré... Vejam, ara, en l’actual situació del país, pretén fer una vaga de país indefinida? O és foll o la seva perversió és de llibre! L’última cosa que pot fer el país és paralitzar-se! Si aleshores, fa tres anys, l’assumpte no hauria estat gens agradable, què es pensa que seria ara? O és que vol l’absoluta destrucció de Catalunya? Imagineu-vos ara una vaga indefinida: enfrontaments, manifestacions, desordres, més atur, més fam... Això vol aquest personatge? No tingueu por, que no dirà pas que ens traguem els morrions; això, l’amo que li fa arribar el senglar diari, ja li ho té dit: ‘El morrió i l’esclavatge ni tocar-los’. Suposo que deu pensar que si acaba d’ensorrar l’economia catalana, l’amo li donarà un parell de cops de palmell al musell, li portarà una ració doble i potser el farà president de la Comuna de la Generalitat. Tot per Catalunya! No sé com algú que és independentista, pot sentir el mínim dolor o preocupació per aquest personatge, que és on ha de ser. És una mica inversemblant, ho reconec, però jo no sóc culpable que els espanyols empresonin un traïdor a Catalunya per protegir-lo de ser descobert com a traïdor. Mentre estigui en mans de l’Estat, la fidelitat a Catalunya sembla demostrada. Si sortís, com justificarien l’ascens polític del ‘menja-senglars’? Per cloure, si algú dubta de les meves afirmacions, li recomano fer un seguiment dels meus escrits de l’època, i veurà com tot lliga més bé que un perfecte allioli. La pena és que ens deixa el mateix regust, que es repeteix i repeteix a deshores.

I per acabar, donem-li uns moments de glòria a l’ameba defenestrada. L’ameba es troba bé, ara ja no tindrà la Covid ni res que s’hi assembli, ara gaudirà dels beneficis de ‘la feina ben feta’ i només haurà de fer-se sentir de tant en tant, com a mobilitzador de la destrucció de Catalunya. Per això, es veu que l’amo li ha dit, com al ‘menja-senglars’, que cal conduir Catalunya al caos. I l’ameba, amb el morrionet ben posat, que cal donar exemple sempre, i més si has estat l’alt representant del poble de Catalunya; per això, en un malbaratament d’energia i inconseqüència, també ens ha animat a ‘tornar al 3 d’octubre’. La Mare de Déu! Què hem fet els catalans per merèixer això! Lògicament no li podem demanar ni visió d’estat, ni de futur, ni de present tan sols; potser, l’únic que li hem de demanar, ja que sembla persona molt servicial, és que ens faci el favor de llençar-se tot solet a la paperera de la història. Almenys, després del mal fet durant el seu total desgovern i el lliurament rendit i sense lluita a l’amo Soros, l’ameba, que és persona instruïda, ha de saber que després de derrotar i arruïnar Catalunya, amb l’única oposició de les pancartetes i altres performances de façana, el millor que pot fer és amagar-se dessota una pedra i que els catalans no haguem de patir-lo més.

En els grans moments es veuen els grans homes, el que Josep Pla potser n’hauria dit, els homenots polítics; i en els gran moments es descriuen, tot sols, els homes petits, el que en direm, els homenets. Aquí en tenim un; que els altres dos no poden ser considerats ni grans ni petits, perquè els traïdors no són homes: són traïdors.