CENSURA

 

La trista realitat és que cada dia l’assumpte està més complicat. La gent viu sota una abducció o hipnosi que racionalment és inexplicable: De veritat es poden creure una pandèmia tan ridícula?... I se la creuen, per Déu, si se la creuen! Els veus a tots amb el morrió, creient-se protegits. Han assumit tot el que els han dit sense la més inconscient sospita. Si algú m’ho arriba a jurar fa deu mesos, garanteixo que l’hauria pres per tronat. «Sí, home – li hauria dit -. I la gent sortirà a passejar com els gossos, quan els ho permetin i amb el morrió posat per no fer mal! Au, vés, home, vés!». I aquí i ara ho teniu. Una immensa borregada, gairebé de gairebé, la totalitat del ramat, absolutament lliurada, acceptant tot el que li demanin per salvar la vida d’un virus, que ningú no ha vist, que no se sap què fa ni quants en mata de veritat, que tothom pateix a la televisió, sense indicis al carrer ni a la vida normal, que els ha fet admetre com a normal una sèrie de humiliacions que no hauríem tolerat en plena dictadura franquista... Què li ha passat a la gent? Que fa molts anys que els han pre-domesticat. No us estranya que el jovent, que sempre ha estat la punta de llança de les reivindicacions socials i polítiques, romangui passiu, que acati les ordres, que se senti satisfet del mòbil i de Netflix? El sistema educatiu ha estat el canal de dominació. Fa molts anys que les Universitats són antres de corrupció. Ja ho deia fa trenta anys, i el temps m’ha acabat donant la raó. Per sort, no he tingut el ’privilegi’ que em destrossessin el cervell en un antre d’aquests, i a més a més, he tingut l’oportunitat, per relacions personals, de mantenir un contacte directe amb aquests antres. Aleshores sabia què em deia, i el temps m’ho ha corroborat. Si, avui, que l’índex de llicenciats (o graduats, com se n’hi diu ara) i masteritzats és el més gran de la història de la Humanitat en el que és una expansió sense precedents - que avui qualsevol imbècil té dues carreres i uns quants màsters -, resulta que cap d’ells s’adona que està perdent la seva essència com a individu: la llibertat! La Universitat que fonamentalment és el temple de l’ètica, sigui en la branca del coneixement que sigui, s’ha convertit en l’únic indret on l’absència d’ètica s’ha convertit en una virtut. La supèrbia, pròpia dels limitats, és la característica principal d’aquests espècimens d’hominoides que regenten aquestes centres de corrupció intel·lectual. I aquestes ombres són les que ‘formen’ els estudiants, transmetent-los coneixements sense ètica. I per què és tan important l’ètica a les Universitats? En un món com Déu mana, la pregunta seria impròpia d’una persona adulta, però avui, cal respondre-la perquè la gent entengui la gravetat de l’assumpte. El fonament ètic de la Universitat és que és la seu del coneixement, i el coneixement és poder. Per això tot just, és perquè l’ètica hi és fonamental. No podem donar coneixement a gent que el malbaratarà després fent el mal, conscientment o inconscient. Si he après la ciència mèdica, o la ciència química o física, disposo d’un coneixement que té un potencial enorme per a fer-ne un bon ús, o per aprofitar-me per interessos personals dels meus coneixements (les Humanitats no són agressives, no intervenen en el món físic, i quan hi intervenen, malament). És a dir, si sóc metge, puc saber com administrar una sèrie de químics i assolir que una dona se’m lliuri i no ho recordi. No ho diré, que hi ha molt pervertit a tot arreu! De la mateix manera, puc enverinar o fer emmalaltir, perquè el coneixement (i podria ser el coneixement d’una planta o bolet) és un poder davant del desconeixement. I avui, una colla de titulats aprofiten el seu ‘coneixement’ (que és la més absoluta i irracional ignorància) per imposar la supèrbia i un ús inadequat dels ‘coneixements’. Tots els experts pertanyen a aquesta subespècie d’homínids.

I la censura?

Doncs la censura és possible per aquesta borregada d’imbècils. Quant a això, vull dir, que per comprendre-ho bé, recomano una exposició de na Carmen Jiménez Huertas, que podeu trobar en el canal Plural-21de ‘twitch.tv’. En aquesta xerrada, sobretot en el començament, ens explica com l’educació és un sistema per a inculcar ‘creences’; de com l’escola i ja no direm res dels estudis ‘superiors’, són centres de formació en la creença que s’hi ensenya la veritat, més que centres de saber on se sap que pensar és sempre una aproximació i tothora una mena de desconeixement; perquè el ‘coneixement’ és sempre un saber tancat, i n’hi ha tan pocs de coneixements tancats!

I la censura?

Qui creu estigmatitza qui no creu. Això explica que la classe més ‘formada’ sigui la classe que més s’oposa a versions alternatives, quan, si fossin veritables individus formats, contrastarien les versions. No ho poden fer perquè la creença els bloqueja. No poden pensar contra la seva fe. A tots ens passa. És molt difícil anar contra el corrent de la teva creença, tanmateix, si no és inculcada, cap la possibilitat de la rectificació, que per això diem que rectificar és de savis; però si t’han inserit la versió ‘oficial’ en el disc dur, per molt que hi breguis, no canviaràs el sistema. No pots rectificar. En gran manera també, perquè comprovar que t’han enganyat venent-te com a demostrades coses que no ho han estat, significa que has estat quatre o cinc anys fent el babau i escoltant a una colla d’ignorants. I això, malauradament, passa en la majoria d’Universitats. Allà on simplement no et deformen, t’instrueixen per a un servei. No n’hi ha més, de possibilitats.

I la censura?

Sí, la censura la porten a la pràctica els mitjans de comunicació i les xarxes. Que al capdavall, xarxa, és l’indret on es pesquen els peixos. Els mitjans de desinformació són la demostració irrefutable que la premsa no pot ser finançada més que pels lectors i amb una quantitat mínima i única. Tot el demés és perversió de la informació. I les xarxes, què dir de la gran trampa? Hi hem caigut tots, fins i tot els més reticents com jo, que hi ha un moment que hi has de caure perquè el ‘món està organitzat d’aquesta manera’, i ‘d’aquesta manera’ hem venut l’ànima al diable, que no és una altra cosa que una ‘multinacional’ i això vol dir que totes elles aplegades sàpiguen què penses, què creus, què vols, a qui vols, què et molesta, què compres, què t’ofèn... Ara ja ho tenen tot de nosaltres, i després de la immensa mentida tots nosaltres ja devem estar catalogats amb un color d’acord al perill per al sistema. Tot lliga perfectament. Per això la censura ha estat progressiva. Cert que han obstaculitzat la informació no oficial des del començament, com també que han desinformat amb dissidència controlada, però de mica en mica, han fet desaparèixer la veritable informació i estan deixant només la dissidència controlada, sigui perquè la controlen ells, sigui perquè és una informació innòcua per als seus interessos. I d’aquesta manera han anat desapareixent els canals que informaven amb rigorositat, o almenys amb una dedicació sincera per transmetre una informació certa; i van restant els que consideren inofensius. Val a dir, que això no obstant, hi ha canals que breguen en diferents plataformes per preservar el missatge, tanmateix, s’ha de reconèixer que els costa, i cada volta més. Lentament, però la informació desapareix. Tot just s’ha dit que a Alemanya han mort nens pel morrió, que l’extensió de la censura s’ha fet absoluta. Costa moltíssim trobar res de veritat. I tot s’ha de posar en dubte. Si bé hi ha canals que em mereixen confiança. Però també és cert que n’hi ha hagut que abans tenien credibilitat i al final l’han perduda, que al cap d’un temps la pudor s’ensuma encara que no ho vulguis.

Acabaré aquest escrit diferent, aconsellant-vos de continuar cercant la gent que s’hi lliura, perquè s’ho mereixen. Hi ha gent que fa molta feina i molt bé. La seva curiositat ens facilita conèixer molts aspectes de la realitat corrupta que vivim, i això no es pot agrair prou.

Aquest escrit va dedicat a tots aquells que de cor estan tractant de presentar les evidències de la realitat, dedicant esforç i temps veritablement filantròpics.