UNA LLUM D’ESPERANÇA

Ahir, 30 d’octubre, hi va haver diverses concentracions en protesta contra el confinament i les mesures de restricció de la llibertat. Sense dubte, els criminals comencen a adonar-se que la gent comença a entendre de què va de tot plegat, i per això, acceleren injustificadament la repressió, augmentant considerablement la gravetat dels seus delictes contra la Humanitat. Sense cap raó sanitària ni científica - excloc les fantàstiques versions dels imbècils que garlen a tant per minut -, els criminals dels governs i els parlaments del món acceleren la repressió i les lleis que converteixen els ciutadans en esclaus (comproveu les diferents lleis i noves normatives d’arreu, i veureu que construeixen un camp de concentració sense defensa jurídica possible, perquè les lleis T’OBLIGUEN A OBEIR. ‘Tu ets una merda!’, et diuen amb bones paraules). Els criminals viuen de tu i obeeixen els amos, per això s’afanyen a acabar de construir el presidi. La mentida ja no se la pot creure ningú intel·ligent, només els babaus que ja no són recuperables i pensen ‘amb la televisió’. La resta, i en som més dels que creuen, s’està traient les lleganyes dels ulls. Les mobilitzacions s’accentuen i el que abans era una manifestació-protesta comença a convertir-se en manifestació-exigència, com ha de ser. Els paràsits són els nostres esclaus; i no ho han de ser dels amos. Els delinqüents dels parlaments i dels governs ens ho deuen tot a nosaltres, fins la vida que porten. Aleshores, que rumiïn, perquè qui no s’abaixi del vaixell en els pròxims dies, ja no podrà evitar la màxima pena. El seu crim ja NO HA DE SER TOLERAT. No hi ha cap excusa per a mantenir la confiança en uns criminals, mentiders, farsants, i incompetents fins a la incomprensió racional. Rendició o declaració de guerra. Ells o nosaltres, fa temps que ho dic. Tanmateix...

Tanmateix, sí, ahir vam veure a diversos indrets que la gent sortia a exigir responsabilitats i la LLIBERTAT; la diferència amb altres temps és que aquesta vegada l’han exigit, i no només es manifestaven i la proclamaven a crits. Hem vist que s’ha produït un salt qualitatiu en aquestes concentracions. Si a Sèrbia l’amenaça de la gent als criminals, féu que aquests abandonessin la pelegrina idea de la humiliació del morrió; si a l’Argentina un grup de manifestants ‘atacaren’ els antidisturbis, i els sicaris dels criminals van haver de fugir amb els escuts destrossats, en actitud d’absoluta defensa i amb ferits (les imatges corrien per Internet); si a Itàlia els alçaments són constants i hi ha hagut capitals on la policia s’ha posat al costat dels manifestants; si tota Europa ha declarat la guerra als jueus sionistes i al seu pla del NOM; avui a Barcelona, a Sevilla, a Burgos, a Bilbao, i en alguns altres indrets, hi ha hagut manifestacions, ens les quals l’animadversió entre el poble i els sicaris dels criminals s’ha posat en evidència. Per això, gossos dels delinqüents, o canvieu de bàndol o sereu enemics sense justificació; més, essent, per classe, del poble. Heu jurat fidelitat i servei al poble, no a uns criminals; menys quan són tirans i genocides, dues acusacions que no cal demostrar perquè l’evidència és demolidora. Policies, els que us manen són els qui heu de detenir, és la vostra feina i responsabilitat. No fer-ho és convertir-vos en sicaris de banda criminal, i no d’una qualsevol, no, de la pitjor banda criminal coneguda en tota la història.

És bo que la gent s’adoni que sempre són més els manifestants que els gossos del poder. Amb una superioritat de deu a u, les armes, si no són de foc, són inútils. No alimento la violència, constato un fet. I és evident i irrefutable que arribats a la situació actual, hi ha tota la legitimitat en la defensa de la dignitat contra repartidors de llenya sense consciència. A Burgos hi ha hagut, a La Gamonal (hi ha un vídeo), una càrrega de la gent contra la policia amb pedres, i els sicaris han hagut de fugir. Sí, així es com es fan les coses, perquè a qui ha de detenir el policia és el CRIMINAL, i són els seus superiors policíacs i polítics. Ells, els policies, estan al mig i amb el pitjor paper, però s’han de decidir. En una guerra, s’ha de pertànyer a un bàndol, si no, se sol sortir de la situació molt mal parat.

És important enfrontar-se i superar en nombre i força els gossos dels criminals, perquè els paràsits tindran por. L’escòria política sap que no té defensa per a justificar les seves iniqües mentides, la seva defensa és la policia, però obliden, i això també és un delicte, que és davant del poble on han de respondre dels seus crims de lesa humanitat, o sigui, dels seus delictes i crims CONTRA EL POBLE. L’alta traïció i la venda del patrimoni de la gent a interessos estrangers és una barbaritat criminal! Les peces del dòmino han de caure a poc a poc. Tanmateix, és hora de manifestar obertament l’animadversió als polítics, cal INJURIAR-LOS (dient la veritat), FER-LOS LA VIDA IMPOSSIBLE, ACUSAR-LOS PÚBLICAMENT, demanar-los el LLIURAMENT, LA RENDICIÓ SENSE CONDICIONS. I si no, ells saben que com més conflicte hi hagi, més gent despertarà, i el perill per a ells serà més gros. És cert que els amos els tibaran el collar i els exigiran més violència i sang, que sabem com són, però els criminals hauran de pensar-s’ho dues vegades, perquè no han de dubtar que en cas de derrota del NOM, són ells els que seran lliurats per al sacrifici; que no en tinguin cap dubte. Certament, els criminals dels polítics han comès un crim irreparable, almenys ìrreparable per a molts de molts d’ells, i la perseverança en el servei als amos els declararà obertament com a enemics del poble. Volem la seva rendició i l’acceptació d’un judici (evidentment no governat pels jutges actuals, sinó per jutges), és a dir, una rendició sense condicions. Acceptarem el reconeixement dels delictes i la col·laboració franca dels reus, però que ni per un moment es pensin que la col·laboració els pot deslliurar de pagar pels seus execrables crims. Poden salvar els amos o poden delatar-los. El seu destí ha de ser independent de la col·laboració. Als traïdors no se’ls pot considerar ni tan sols humans.

Hi ha una llum d’esperança. Ara bé, cal anar amb molt de compte, perquè aquesta reclamació seriosa i agressiva del respecte a la dignitat i l’exigència del dret inalienable a la llibertat, pot ser fet servir pels enemics. Les infiltracions, les provocacions, les accions desproporcionades, tot allò que sigui indigne, cal arraconar-ho. Les accions han de ser enèrgiques, però pacífiques. Cal imposar la nostra llei a la dels usurpadors. Dit això, l’agressió només ha de ser una resposta a la violència policíaca. Si ells ataquen, carreguen, violen el seu jurament, els manifestants tenen tot el dret de defensa. Cal fer observar que si una persona és detinguda o retinguda, i la gent exigeix l’alliberament, l’agent ha d’alliberar-lo, en cas contrari, haurà de ser la multitud la qui l’alliberi. Han de saber que no som uns corders als quals se’ls pot humiliar, pegar i vexar, si no que els bens són una mica més cabrits, i que envesteixen amb les banyes, si cal. Per a ells, sortir a repartir llenya sabent que la mínima reacció en contra o de defensa de l’agredit serà seriosament castigada, els dóna carta de discreció. No serà el mateix, si comproven que no tot són flors i violes. Ells estan en el bàndol dels criminals, són ells els han de reconèixer els seus delictes i incompliments i demostrar que són una policia al servei del poble. O es pensen que hi haurà algun problema, en qualsevol protesta o manifestació, si el seu comportament és assenyat? Són els criminals dels polítics i els seus amos els que els exigeixen repartir i fer mal per acollonir la gent. S’ho han de pensar. I els jutges, també s’ho han de pensar, perquè no hi ha pitjor prevaricació en un jutge que negar l’absoluta llibertat per defensar-la quan és amenaçada de mort. L’amenaça són els criminals dels governs i els parlaments, TOTS. Després d’ells han de caure inapel·lablement els metges genocides, els periodistes terroristes, el professorat criminal, els jutges corruptes...

L’última cosa que hauria estat a la vida és policia o militar. No són institucions que m’agradin, suposo que pel deure d’obediència. Si m’he equivocat o no en la consideració d’aquests professionals, són ells ara qui m’ho han de demostrar. Són els defensors del poble, de la gent, i de la llei, o són els opressors del poble, de la gent, i de la llibertat. El dilema el tenen ells, nosaltres ja sabem qui són els nostres imperdonables enemics.

Abans d’acabar, vull lloar l’actitud i les paraules d’en Gerard Gómez del Moral (Gerard s’havia de dir!), d’ERC, que criticava obertament la decisió de l’escòria republicana i els petsdegat de donar suport a l’extensió del règim de presó de Pedo Sánchez durant sis mesos. És lloable l’actitud. Ara bé, benvolgut Gerard (ell, no jo), les paraules han de ser refrendades pels fets. Així que denunciar i romandre ben feliç amb els braços plegats, no és més que consentir amb dissens. Si no coneixes del tot el crim que perpetren tots els teus companys de zoològic, és perquè no investigues prou. L’única acció digna d’un polític amb les mans netes, avui, és la RENUNCIA, la dimissió. Tota altra acció serà molt bonica, molt maca i molt agradable, però és empastifar-se amb la mateixa sang. O és una lluita oberta i descarada contra ells, i per a fer això cal molt de valor (t’hi jugues la vida en un accident ben accident, que això el Soros ho manega, que no t’ho creuries!), o els engegues i et poses al costat de la gent físicament. La gent t’ho agrairà. Si la lluita la pots fer des de dins millor (com el senador canadenc del vídeo de fa dos articles), si no, una passa al costat.

Una llum d’esperança s’ha encès amb les primeres clares manifestacions que morirem matant. I això, és molt encoratjador. Tanmateix, no desestimeu el poder ni la força bruta i criminal de l’enemic, la seva absoluta abjecció i menysteniment per la vida humana, perquè ells també moriran matant, al capdavall, si no guanyen, saben que seran morts. Aquí rau el seu perill. No hi pot haver acord i no els podem enviar en una nau a colonitzar Saturn. No podem donar a l’enemic una sortida. Ja ens agradaria, però són ells els que se l’han tancada. Per això, no subestimeu en absolut la capacitat criminal de l’enemic, només així, el seu poder serà menor, ja que qui no et sorprèn, l’esperaves. Ara, segons que crec, els hem agafat una mica a contrapeu, perquè no havien previst que, malgrat la censura i el control absolut, encara hi pogués haver focus de resistència en defensa de la llibertat. El que ells no saben, pobres d’esperit, és que la gent sap que SENSE LLIBERTAT NO HI HA VIDA.

QUE LA FLAMA NO s'extingeixi!

SOM TOTA LA GENT DE TOTS ELS POBLES!

ELLS, UNA COLLA DE CRIMINALS!

SOM MÉS!

DE NOSALTRES DEPÈN LA DEFENSA DE LA LLIBERTAT!