ACTE DE CONTRICIÓ

 

Vull fer aquest acte de contrició públic per assolir el perdó de Déu i dels lectors. Sé que us direu: «Però, si vostè, senyor que escriu, no és creient!». Potser no del Déu d’allà Roma, però, si de sempre he cregut en un esperit superior – esperit d’esperits, poseu-li el nom que vulgueu; que si és un Déu, és el Mateix – avui, i després de tot aquest any de malson, no puc tenir dubtes que les Potestats Infernals viuen i actuen a la Terra, i si elles m’han demostrat la seva segura existència, Déu encara més ha d’existir perquè és l’única potència capaç de vèncer la Maldat.

L’acte de contrició amb tu, lector - i accepta el tuteig amb condescendència, perquè això em fa estar més a prop teu i tenir-te més confiança -, és per demanar perdó perquè sé que en aquest darrer any hi ha hagut escrits que a orelles sensibles poden haver-los fet mal. Sé que de vegades els epítets i les acusacions poden semblar desproporcionades i les demandes de compensació una perfecta anada d’olla. Tanmateix, i lamentant haver ferit orelles, el que no se’m pot blasmar és haver estat ofensiu i menyspreador a dretcient. Certament, et demano excuses per la ira subjacent en alguns dels escrits, tot i que, com us explico més avall, la meva ira, el menysteniment i les acusacions, no han estat pas deliberadament falsejades, sinó que tot al contrari, sospesades i ponderades amb deteniment, a malgrat de la ira, i quant a això, cal no oblidar – i sense que estableixi cap comparació, només faltaria! – que Jesús també s’airà contra els mercaders del temple, i no els va dir ‘bonicots i amables’ tot just. De fet, aquest ensenyament de les escriptures és el testimoni que he agafat per a poder esplaiar-me amb ràbia davant de la injustícia i la impotència. Al capdavall, puc bramar, però no tinc poder per a canviar l’estat de les coses, la qual cosa no és obstacle perquè inciti tothom al canvi des del nostre interior envers fora. Que per això el ‘mantra’ que he repetit tothora ha estat DESOBEDIÈNCIA, perquè si tots desobeíssim, la victòria només podia ser nostra. I no m’entretinc més, i passo a les consideracions de les meves acusacions i ‘agressions verbals’.

Com havia de passar tard o d’hora, però com ja vam saber de Nova York, avui França i Alemanya, mitjançant tribunals de comptes - si no em falla la memòria -, han denunciat que durant el moment més àlgid i cru de la ‘plandèmia’, els ingressos a UCI i les dades foren manipulades intencionadament per les autoritats sanitàries. No és cap broma, ja que això significa ras i curt que els respectius governs han practicat TERRORISME, ATEMPTAT CONTRA LA SALUT PÚBLICA, VIOLACIÓ DELS PRINCIPIS CONSTITUCIONALS I DELS DRETS HUMANS, AMB ABÚS DE PODER I EXTORQUINT, AMB L’AGREUJANT DE GENOCIDI CONSENTIT. Veurem fins a on pot arribar això, però sense dubte possible, essent dades i denúncia d’autoritats legals als respectius països, s’imposa la demanda de les responsabilitats penals per delictes tan extremadament greus.

Potser ara comprendreu que els meus adjectius qualificatius no fossin tot el dolços que hauria de merèixer el respecte a l’autoritat, però quan l’autoritat delinqueix, no és autoritat, és una amenaça contra la ciutadania, i en tant que delinqüent, criminal.

D’altra banda, i sense deixar la delinqüència oficial, es van sabent els terribles perjudicis que provoca la falsa vacuna, la total falsedat a l’autoritzar-la d’emergència, perquè hi ha, i més que no voldràs, medicaments convencionals capaços de controlar la malaltia sense perjudicis per al pacient. Anthony Fauci ha estat posat en evidència, i el seu delicte, com aleshores amb l’extermini de la SIDA, és de crims de lesa humanitat. Veurem a on pot dur tot això.

I no parlo de les PCR, un frau bord i propi de ments molts restringides de capacitats intel·lectuals, com tampoc dels confinaments que han augmentat exponencialment els intents de suïcidi, o l’obligatorietat d’un morrió de sotmetiment per a un virus que, si existís, el travessaria com una mosca la porteria d’un camp de futbol; o la resta de mesures que han atemptat contra la llibertat i la felicitat de la gent (i això que el Klaus Schwab hi està preocupat), essent totes aquestes causes motiu per a augmentar la gravetat dels delictes abjectes esmentats més amunt.

Canviant de tema, sé que de vegades he fet servir ridiculitzacions fàcils atacant les condicions físiques del personatge. Quant a això, una breu observació. Si tens gepa i et dic geperut, no pots dir-me que t’ofenc. Doncs, de la mateixa manera, i com he expressat en els escrits corresponents, el mateix Arthur Schopenhauer considerava que la fesomia havia de ser estudiada, i si ell ho va deixar escrit, és perquè més d’una i de dues evidències n’havia de percebre. Al capdavall, si em pots dir, lector, un sol dirigent polític – n’exceptuo Putin, Lukashenko i potser algun altre que ara no em ve al cap – que no demostri la curtedat intel·lectual, la limitació cognitiva ni la indigència ètica en el seu semblant o comportament, rectificaré. Si algú em vol fer creure que el Lamban és un ésser humà intel·ligent, o el narcotraficant de Galícia, el Feijóo, o, sense anar més lluny, el Pétain de Pineda, no ho aconseguirà, perquè seria com afirmar que l’Echenique té paraplegia física. I les evidències són aclaparadores.

I com un acte de contrició no ha de ser la recitació del credo, aniré acabant. Quant als polítics catalans i el meu més repulsiu menyspreu, tampoc no és un caprici de nen aviciat i envejós. Que ja us ben juro que no els envejo en res. I et diràs: «Però, senyor que escriu, al Junqueras i a ERC, a les Gabrieles, al Torrent, al Santi Vila – em perdonareu però no puc incloure aquí tot el cens de Catalunya – els has dit traïdors i això és una acusació molt greu». Sí, és cert, però acabo d’escriure que hi hauria d’incloure tots els catalanets i catalanetes, d’aquí i d’allà, parlin català i no, ja que, jo mateix!, no hauria de ser considerat un traïdor, si tota la vida he estat independentista i ara votaria que no a la independència? Doncs sí, podeu considerar-me traïdor; jo però, amb tota la modèstia, considero que és una rectificació de posició, i no per gust, sinó per evidència i per evitar mals pitjors. Si amb la crisi de la immensa mentida hem vist quina actitud dèspota, insolent i amenaçadora han fet servir, que l’Ameba, quan féu veure que estava malalt després de vendre Catalunya i assegurar-se la pensió per vida, clamava per la reclusió total de la població! O hem de recordar les intimidacions dels gossos de quadra. O podeu oblidar, potser, el terrorisme de la Mengele Vergés i el de les escoles del Reichsführer-SS Bargalló, per no parlar de la protecció dels catalans que ha exercit el moro que defensa moros i et vol vendre la moto que és català, que si cola, cola, i si no, se li envola. Amb aquest panorama, sincerament, m’estimo més les limitacions espanyoles que les suficiències catalanes. Si la Genociditat de Soroslàndia assumís el poder absolut sobre els catalans, pobres catalans! Adéu llibertat, adéu dignitat i adéu futur. I quant als traïdors esmentats més amunt, avui hi havia dos articles a ElMon.cat, un de Ramón Cotarelo i l’altre d’en Vincent Alexandre que reblen el que dic quan a la traïció, això sí, ells són més doctes i més educats que jo, i saben contenir-se, per la qual cosa l’escrit acusa, però no despulla. Jo, com sóc més pervertit, doncs, m’agrada més que ens ensenyin les vergonyes. O el mossèn menja-senglars no va trair com a vicepresident el president de la Generalitat (quins temps!) abandonant-lo a l’exili per a rendir-se i posar-se a disposició de l’enemic de Catalunya, els seus amics? O el Torrent, quin ésser més repulsiu, no va trair Puigdemont, Catalunya i a tots els catalans, i ho hauria fet amb tota l’espècie humana sili hagués calgut!, abaixant-se els pantalons, salvant el sou i el cul, abans que complir amb la seva promesa? I la pobreta de la Marta Rovira o la Gabriel, no havien de cantar ‘La Traviata’ a Suïssa per explicar-nos-ho tot? I què dir de l’home de les ulleres, el portent d’exteriors, Raül Romeva? I si amb tot això no en teniu prou, què creieu que es pregunten tots els polítics catalans quan surten de casa? Duc el ganivet esmolat? I ho sento molt, però el ganivet no és per convertir-se en almogàvers i assaltar les fortaleses de Madrid, no, estimats lectors, és per vejam a qui l’hi pots clavar per l’esquena mentre algun company teu li somriu i suggereix un pacte. De fet, quants catalans creieu que accedirien a la independència si la seva renda s’hagués de veure afectada, posem, a la meitat? El català no deslliga el que té al sac; més aviat n’assegura la fermesa del nus. Som així, no s’hi pot fer més.

Bé, lector, espero que hagi estat acceptada la meva demanda de perdó. La situació continua essent molt complicada i difícil, les llibertat són amenaçades i la dignitat ja està molt malmesa. La lluita en aquest camp de lletres i punts, no pot rendir-se, i per això persistiré, ara renovat, amb l’ajut del perdó que espero haver rebut de Déu, en l’atac sagnant contra els nassos dels diables i els seus sicaris, i així estaré fins que les forces defalleixin. Fins aleshores, LA GUERRA CONTINUARÀ SENSE TREVA.

O ELLS O NOSALTRES.