UNA NOTA I UN CONTE PER A NENS

LA NOTA:

Avui, a Vilaweb, hi ha una entrevista amb el cap de patologia infecciosa i d’immunologia pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’Hebron, https://www.vilaweb.cat/noticies/pere-soler-vacunar-adolescents-covid/. Abans de res, el titular és molt enganyós, perquè l’interrogant del final passa com desapercebut i facilita un mala interpretació de la notícia; apart que el titular no és correcte, perquè és una pregunta que fa la periodista o el que sigui (Txell Partal, de suposar, família del director) i no una resposta de l’entrevistat. De casualitat he llegit l’article, que d’altra manera hauria pensat que en Pere Soler, el metge, era un altre que se sumava i col·laborava en el genocidi; però tot just és el contrari. Val a dir, que és de lamentar la poca bel·ligerància i la tímida resposta científica al crim de la mentida (la qual cosa demostra el baixíssim nivell dels científics), tot i que, almenys, alguns no combreguen amb la mentida oficial i criminal i ‘d’aquella manera que ni sí ni no’ manifesten la veritat.

Sembla que comença a haver-hi veus entre els desafortunats que han estat destruïts intel·lectualment per les cases de prostitució jesuïtes que coneixem vulgarment i eufemística com a Universitats, i els doctors en medecina que tenen una lleugera idea quant a la matèria, es desmarquen de la idiòcia oficial i del genocidi. Pere Soler s’esmuny i és molt ponderat a l’hora de contestar, però, si t’ho mires bé, veus clarament que tot és FALS, que l’home es treu les puces del damunt com pot i com pot també malda per no denunciar els crims de lesa humanitat, que per això no gosa de pronunciar-se obertament, ja que prou que sabem que darrere de la cortina hi ha un nas que escolta i que és capaç de qualsevol cosa, i si ha de ser amb dolor i sang, encara més; que els jueus són així. Amb totes les objeccions que cal fer, perquè als tirans només se’ls venç enfrontant-los i denunciant-los, i més en un crim insòlit com el que estem patim; haig de reconèixer que no podem demanar que tothom sigui valent, i en Pere Soler almenys, no és un covard i no accepta les mentides acientífiques com a realitat, sinó que malda per fer veure la poteta del llop dessota la porta.

En la mateixa notícia sí que cal destacar que s’esmenta en Xavier Abad i s’hi enllaça l’entrevista en la qual sorprenentment afirmava - no cal ser metge per a saber aquesta evidència natural -, que els infants i els joves no són vacunables. És a dir, que el Xavier Abad no està a favor de l’enverinament que la Genociditat està realitzant a la població. Com tampoc hi està d’acord na Magda Campins, que en altres entrevistes ha dit disbarats de l’alçada d’un campanar, però que es veu que el remordiment de consciència li ha fet veure que moralment i efectiva participa en un genocidi, i potser per això, en una entrevista, també es mostrava en contra de l’enverinament dels joves i dels nens que pretén de fer la Genociditat de Soroslàndia, per bé que l’acceptava per aquells que puguin tenir patologies prèvies; potser perquè ningú no s’enfadi. Ella va dir el que va dir i així el nas de torn no s’enfadarà i no es venjarà; que aquesta és una altra de les virtuts sagnants dels asquenazites: o estàs amb ells o ets el seu enemic. Si un jueu et diu: Cal matar goyim per passar-nos-ho bé, com sempre; doncs, t’has de posar a la feina, si no, prou que es venjaran.

El meu ‘mig’ reconeixement per aquestes veus que sembla que comencen a posar-se d’esquena, i si bé no denuncien els crims com és la seva obligació, almenys no participen activament en l’extermini de la població gran, l’emmalaltiment dels adults i la destrucció absoluta de la consciència i la llibertat dels joves i els nens, que el que estan fent amb ells, és IMPERDONABLE.

EL CONTE

LA BÈSTIA

Un conte per a nens

Nens i nenes de la nostra estimada colònia, avui us explicaré un conte ple de monstres, nans, bruixes, animals i dimonis molt dolents, que assetjaven el món de fantasia i joc dels nens, un món que sense ser el paradís, en aquells temps, era un bon indret per a viure-hi.

Hi havia, fa no res, quatre dies com qui diu, un país on els nens eren feliços i jugaven, saltaven, cantaven, ballaven, corrien, preguntaven, investigaven, s’entretenien, gaudien i aprenien virtuts de la vida, en els jocs, amb les relacions amb els altres nens i amb la meravellosa experiència de conèixer els grans i fantàstics misteris de la vida. Si un home passava per la vora del país sentia les rialles, l’alegria i les cançons d’aquests nens. I així fou que éssers rancorosos i dolentots ho van veure, i com sigui que són gent rancorosa i dolenta, que no han estat nens mai, i que per tant no el conserven dins seu, van anar corrents al Dimoni i li van parlar de l’alegria i la felicitat dels nens, que si bé no era la glòria, sí que vivien més que bé, i això, a ells, els dolia, perquè la felicitat allunya el mal; i ells, monstres, ogres horripilants amb un nas com un cabàs, enviaren una comissió al Senyor de les Mosques, que és un terrible Dimoni, per a demanar-li consell de com acabar amb l’alegria de la ciutat i les rialles dels nens. Hi van anar tres monstres en delegació: Nas Titus, l’ogre dels castellanoparlants, que també viu a casa nostra i mou els fils de les titelles; Nas Gargall, un ogre calb i cara de mort, que sempre diu que t’ho traurà tot i que et farà feliç; un monstre pèrfid que sol regalar caramels tòxics als nens per veure com tenen diarrees i vòmits i així no poden ni jugar ni riure; i amb ells dos, una panerola tarada i boja, dita Capdesuro, fill d’una nassa, un ésser que malgrat ser un escarabat, tots ells, animals molt savis, és el més repugnant de l’espècie, perquè li agrada de viure en la humitat, la foscor i la sutzura, com al Senyor de les Mosques. Així doncs, els dos nassos i la panerola visitaren el Dimoni en els Inferns, en una ciutat dins d’una ciutat que té un riu molt antic i amb molta història, un riu que es diu Tiber, i hi anaren per tal d’exposar-li que els nens eren feliços, que jugaven i reien.

El Senyor de les Mosques, en sentir-los, s’aïrà fins a tal punt que fins l’Etna va posar-se a escopir lava! Com podia ser allò possible! No sabien que els nens són el seu aliment preferit? I treia foc pels queixals i maleïa tot allò que es pot maleir. Els nassos s’ho havien fet al damunt; la panerola no, que com és idiota, no s’assabenta de res; encara que alguns es pensen que és la més llesta del món. Quan el Senyor de les Mosques va deixar de ser un terratrèmol, va asseure’s i es va posar a pensar, encara que hi ha qui diu, que feia caca. En aquell ambient, no us diré com pudia i ho ennuegava tot plegat!, l’aire carregat i la pudor de les coses que provocava el Senyor de les Mosques amb les seves necessitats majors, i que a més a més són tan constants com molt abundants; que no per altra raó l’Infern és ple de mosques i zumzeigs de bestioles lletges que aplegades en núvols s’escampen per l’aire carregat de les coves de l’Infern, que a més a més, són com forns, les coves; que no és que hi faci calor dins, és que tot hi bull. En tot això, els nassos, suats i acollonits, esperaven; la panerola feia l’idiota empaitant i desorganitzant els núvols d’insectes repel·lents, mentre el Dimoni acabava la feina. Una vegada acabada, que allà abaix no es tira de la cadena, doncs la Cosa es va posar dempeus. Va cridar: «Úrsula, bruixa de les bruixes, presenta’t!». I aparegué un ésser llefiscós, com un moc amb forma de dona, una bruixa amb un somrís pèrfid i enganyós, que així que el va veure, es va posar de genolls tot fent-li reverències. El Dimoni la féu seure al costat i començà el seu monòleg, és a dir, a transmetre les ordres que donava als seus esclaus sense ànima perquè els nens deixessin de ser feliços. Que no sabeu com s’irrita aquest Senyor del Mal, si veu un nen riure, jugar o ser feliç! La seva maldat vol els nens tristos, apagats, avorrits, somnolents, perduts, aïllats, sols, abandonats i dependents dels càstigs i les molèsties que ell els vol fer patir per a sentir-se bé; que el monstre és així de dolentot, dolentot-dolentot, però de dolent molt dolent entre tot el que és més dolent d’una cosa dolenta dolenta dolenta. I els digué, mentre la panerola no deixava de fer l’idiota, que ara s’entretenia amb la caca del Diable, que la pobra panerola té tantes poques llums com excel·leix en idiòcia i maldat:

«Tu, idiota, deixa d’acuitar les mosques i remenar-me! Els meus nassos estimats m’han explicat una situació insuportable; per això, escolta bé, panerola idiota: Et compraré un goril·la sense cervell però amb ulleres, que sembla que fan la gent intel·ligent, i us donaré un verí que injectareu a tothom amb una mentida que el goril·la farà creure als babaus d’acord amb un encanteri que li he fet. Dirà bestieses unes darrere de les altres, és clar, no té cervell!, però aconseguirà que la gent el cregui, perquè els nassos, oi Titus i Gargall?, escamparan arreu papers higiènics amb les meves mentides. D’aquesta manera els pares dels nens cauran en una hipnosi i els nens deixaran de veure l’alegria dels pares i s’entristiran. Per això he fet venir a la més putrefacta de les bruixes... i no sabeu pas quantes en tinc! Tu, Úrsula, dirigiràs els Mil nans, no t’amoïnis, que encara que en siguin mil, aplegant-los tots, no construiràs un cervell normal; però són obedients, amants del teatre i egoistes com la pitjor de les titelles, sí, d’aquelles mel·líflues criatures que molt fer la gara-gara però que són tan ximples com la panerola, i obeeixen com el més submís dels bens d’una granja de bens... és clar. Tu i els mil nans posareu un morrió als pares, com si fossin gossos; els separareu els uns dels altres, com si fossin leprosos; i els obligareu a romandre a casa; i tu sola, bruixa Úrsula, els encantaràs amb odi i violència latent, de manera que la pau casolana sigui impossible, i així els nens, amb uns pares gossos, sols i closos, sense treball i sense futur, menjaran la desesperació i la frustració».

No podeu imaginar com reia la bruixa! I els nassos! La panerola no, que s’estava posant el dit al nas fent mandonguilles; potser, l’única cosa que fa bé. El Diable, d’un cop destre a la mà que la panerola tenia amb el dit entaforat al nas, féu anar la panerola deu metres enllà tota descomposta, que hauríeu d’haver vist com li anaven les potes d’esbojarrades! I mentre la panerola s’esmerçava per sortir de la caca on havia caigut, el Diable, continuà:

«Encerclareu amb un passaport els nens, una presó que no vegin. Els inoculareu un verí que els destruirà el cos i l’ànima. Els sotmetreu al terror de veure gossos amb morrió arreu, de mastegar el terror a la televisió dels nassos, de patir per l’allunyament dels jocs i dels amics, dels avis i dels familiars. Els deixareu sols, i canviareu els parcs infantils per robots que els buidaran el cervell. A més a més, fareu el mateix amb els gossos amb morrió – Els pares?, el va interrompre la panerola plena de caca i amb algunes potes enganxades ‘d’això’, que caminava a batzegades, com un ninot de corda coix -. Sí, i seu i calla, que al final t’esclafaré amb la peülla -I reia, l’idiota! Aleshores, la bruixa, farta de tanta ximpleria, el va convertir en informàtic i especialista en virus, així, com qui no vol la cosa. I el Diable, prosseguí: - Vosaltres, nassos Titus i Gargall, amb tota la colla d’insectes i cucs que sou la vostra raça, us encarregareu de posar tots els governs a les meves ordres. No us amoïneu, que els llimacs segreguen bava només de sentir el dring d’una moneda. Preneu nota: A Xile, hi posareu una piranya violenta; al Canadà, un sant Martí, i sé què em dic, que li agraden els colorets de la bandera i, més encara, els nens; gairebé tant com m’agraden a mi – i se li escapà un pet -; als Estats Units, una mosca verda, d’aquelles que fan tanta angúnia, que fan por als nens; a Anglaterra, una boja, la vella dels gats, la que ha perdut el raspall i per això sempre va despentinada; a l’Argentina, un vòmit, sí, però que té forma humana i estima els nassos que no es pot dir!; a Espanya, un nino de ventrilòquia i un nan feixista, que aquest m’agrada molt, que és molt dolent i porta ulleres, que el fan intel·ligent; cosa que no es pot dir del nino espanyol; a França, hi posareu una nina cursi, que sembla drogada, però que només és idiota sense remissió; a Alemanya, una balena molt verinosa, que farà la feina més delicada, que els alemanys ja sabeu que no us suporten, rates!, vull dir, nassos... - I així va anar distribuint els governs del món. Quan va acabar, prosseguí; encara que la panerola, com s’avorria, feia castells amb la caca del Senyor de les Mosques, altre volta:
«He trobat un virus!», cridava. L’Úrsula reia i els nassos es mocaven – Quan els pares estiguin domesticats com a gossos i els hàgiu posat el verí que fabricarà la panerola, que com veieu de merda en té els dits untats; i no vulgueu saber com n’és de ple el cervell!, fareu amb els nens el mateix, d’aquesta manera, amb el verí, els controlarem amb un superpotent ordinador quàntic que instal·lareu prop de la casa de l’Úrsula i dels Mils nans del dimoni. A l’ordinador li’n direu «La Bèstia», en el meu honor. Quan tots, grans i nens, estiguin connectats amb mi, tots seran meus, i els nens mai més seran feliços, ni riuran, ni seran abraçats, ni tindran amics, ni jugaran, ni correran, ni... - I la rialla brutal que va proferir féu que la meitat dels volcans d’Oceania traguessin fum de cop, que mig planeta s’enfosquí.

I així es féu. Els nassos s’ajuntaren amb els altres nassos, que són molt de tenir reunions per arreplegar mocs, i començaren a contractar totes les princesetes cursis posseïdes per bitxos horribles per dins, que són espantosos insectes i horripilants aranyes. La panerola, gràcies al sortilegi de la bruixa de les bruixes - títol que rep perquè és la companya personal del Senyor de les Mosques i per això ara ja és la Gran Sacerdotessa de la Màgia Negra-, obeïa les ordres directes de l’amo dels Inferns, i amb el goril·la agafat de la cadena, acomplia fil per randa el que li manava el Senyors de les Mosques per a la destrucció de la felicitat dels nens. Així, començaren a convertir els homes en gossos, i per fer-se obeir i fer-los por, arreplegaren tots els simis del món, els vestiren de policies i els posaren als carrers d’arreu per fer por i amenaçar violentament la gent que no els obeïa. A partir d’aquest moment, els nassos ja s’ho miraven tot més tranquils i reien, alleugerits de tanta preocupació. Mentrestant, els nens, amb gossos de pares, aïllats, sols, abandonats, s’untaven de gels tòxics a l’escola comandada per aranyes verinoses; eren disparats en el front pel lector de pensaments i temperatura, i se’ls distribuïa com a coses, no com a alumnes, per les classes, on s’hi ensenyava por, terror i horror, sense parar, a totes hores i de vegades a crits; com a la tele.

Avui, els nens ja no juguen en els parcs, ja no riuen ni veuen somriure, ja no s’abracen perquè creuen que abraçar mata, com el tabac; ja no viuen la Natura ni els animals, ja no gaudeixen de la vida ni del cel, ja no tenen curiositat ni ganes de saber per què passen les coses, sinó que viuen aterrits i amenaçats per la IMMENSA MENTIDA DEL SENYOR DE LES MOSQUES i els seus esclaus, que els diuen tothora que són amenaçats, al capdavall, amenaçats per no res, ja que els virus i els bacteris són la vida mateixa; però el Diable vol aniquilar-los i exterminar la vida, perquè gràcies als virus i als bacteris som els que som. Els nens eren les noves generacions que venien a gaudir del miracle de la vida i a compartir les experiències que els nassos s’han encarregat d’esborrar del planeta amb l’ajut inestimable de les pràctiques de la bruixa que governa La Bèstia i els nans que li fan de cort en el regne dels Inferns a la Terra (que té per bandera un cel blau i els estels com de còmic, com quan algú rep un bon mastegot i veu les estrelles). I els nens no juguen, els enverinen, els enganyen, els van convertint de mica en mica en joguines espatllades, en estris inservibles, en forats negres, en nens-nenes-nenos, en obedients, en submisos, en covards, en febles, en perduts, en petits monstres que van adquirint la forma que vol la bruixa dels mil nans i els nassos, mentre el goril·la i la panerola reparteixen els verins que lliguen els gossos amb morrió a la voluntat de La Bèstia, l’ordinador que aviat els donarà les ordres, s’alimentarà del seu cervell i els dirà què han de creure i sentir. Per això els nens són tristos, no veuen la llum del somriure, ni l’abraçada dels ulls, perquè uns ulls que sotgen, mai no abracen ni comprenen quina vergonya de vida és aquesta que no serveix per a res més que per a tenir por a tot, fins i tot a allò que no es veu, que no se sent, que no existeix. I els nens són morts mentre viuen, passejats pels gossos dels pares que passegen els gossos sense morrió, en unes ciutats sense parcs infantils però amb monstres amb forma de piló que es menjaran els cervells dels nens, mentre la Bruixa riu, els nans fan coses que a vosaltres, petits, no us puc explicar; encara que segur que us les expliquen en els camps de concentració, ui!, en les vostres entranyables escoles de la diversitat, la multiculturalitat, l’autopercepció, el respecte i la voluntat, on us destrossen la intel·ligència i la vida sota la mirada abduïda dels pares, víctimes de la covardia, l’estultícia i tants d’anys d’estudis i de creure les mentides que els han ensenyat, i que avui obeeixen la Bruixa del Senyor de les Mosques, el goril·la de la panerola idiota, i els nassos, el seguit de mocs que ofega el món, ells sí, de virus, perquè... què són els mocs, sinó, una troca de virus, gèrmens i paràsits enxarxats en un plasma, més o menys sòlid?

Bé, nens, el conte no té final. Bé, el final haureu de posar-lo vosaltres, perquè els vostres pares, gossos amb morrió que passegen nens amb morrió amb el gos de companyia amb la llengua fora, que corre i salta, i juga i riu a la seva manera, però riu, tot movent la cua; sí, mentre vosaltres sou presoners i víctimes de la maldat que tots els grans us han transferit per covardia, idiòcia i el conformisme de l’egoista. Els nassos, uns monstres que no us he descrit com cal, perquè jo no us vull fer por, però que penseu que són com els ogres dels ogres, penseu que es mengen els nens, penseu que gaudeixen de veure’ls patir i riuen quan els nens ploren, penseu que se’ls veuen la sang, penseu que els volen per a coses que jo no us puc explicar, però que segur que a l’escola, entre gels i separació, silenci i morrió, us ho ha explicat algun homosexual o trans que s’autopercep com a diva del cinema o cinemo i es presenta a les classes vestida o vestit de Marilyn Monroe, que no sabeu qui és, però que fou un símbol sexual, un Messi però en dona i al cinema; almenys, per a molts... bé, nens, el conte s’acaba, amb els nassos, els nans, la bruixa, l’ordinador i la Bèstia dels Inferns, que mouen els fils de les titelles que han convertit el vostre paradís, aquesta Terra, en una presó. La culpa no és vostra, i aquest és el pitjor dels crims! Sou innocents i ingenus, com els gossos que amb morrió us porten a l’escola de Marilyn Monroe, per a fer feliços els nassos, la bruixa pèrfida de l’ordinador que guia els pensaments i els mil podrits nans que l’obeeixen, tot oblidant que L’ÚNICA RESPONSABILITAT QUE TENEN ELS PARES SOU VOSALTRES I L’OBLIGACIÓ DE FORMAR-VOS COM A HOMES, si bé ells treuen els ulls per damunt del morrió, mentre tremolen per la història de terror que si us l’expliquen de veritat a vosaltres, us pixaríeu de riure. Com d’imbècils són els vostres pares, com de dolents els homes que surten per la tele, com de cruels les paneroles i els goril·les ensinistrats i amb ulleres que maneguen la trama, i que miserable i pèrfid el Diable i la seva amant, l’estimada bruixa de Brussel·les, com se la coneix! De Brussel·les, també hi ha una col; que Brussel·les és coneguda arreu per moltes coses, sobretot per la col i per ser l’entrada als Inferns.

UN NEN QUE NO SOMRIU

NO ÉS UN NEN.

UN NEN QUE NO JUGA

NO ÉS UN NEN.

UN NEN QUE TÉ POR

NO CREIX.

UN NEN QUE S’AMAGA

NO CONEIX.

DIGUEU-HO ALS MORRIONS,

ARRENQUEU-LOS-ELS,

DESOBEÏU LA COVARDIA,

SOU ELS HEROIS,

ELLS SÓN ELS COVARDS.

ES POT ESTIMAR QUI ET MATA?

ES POT ADMIRAR QUI T’ANUL·LA?

ES POT RESPECTAR QUI ET VIOLA?

Nens i nenes, aquest ha estat el tràgic conte d’avui. Quan sortiu us donaré un petit tros de paper amb aquests tres últims versos, perquè el doneu als vostres pares. Si després de llegir-los, s’emprenyen, us aconsello que fugiu. Si després de llegir-los, riuen, us aconsello que fugiu corrents. A on? Us direu. On sigui, ja que on no hi ha res a esperar, no hi ha cap motiu per estar-s’hi. Ara bé, si després de llegir-los, s’abstrauen i pensen, us aconsello que els agafeu la mà i amb l’altra els arrenqueu el morrió. O si, després de llegir-los, ploren, o només se’ls entelen els ulls de llàgrimes, aleshores agafeu-los la mà, traieu-los el morrió, feu-los un petó ben gros i digueu-los:

NO TINGUIS POR, JO ESTIC AMB TU.